Caminada de resistència "5 Cims 5 Horitzons"

La caminada de resistència "5 Cims 5 Horitzons" amb sortida i arribada en el poble del Montseny és una marxa de resistència individual de caràcter no competitiu que recorre els paratges més bonics del Parc Natural del Montseny: el Turó de l'Home, les Agudes, el Matagalls, el Sui i el Samon.... els 5 cims!

La sortida serà en el poble del Montseny a les 07:00 hores del matí del diumenge 9 d'octubre.El lliurament de dorsals serà des d'una hora abans de la sortida.

La caminada té un recorregut circular d’uns 42 Km i un desnivell acumulat de ± 4.200 metres.

En consideració a les característiques de la caminada, distància i desnivell, és recomanable un grau de preparació adequat per realitzar-la.El recorregut resegueix GRs i PRs del Parc Nautural del Montseny ja senyalitzats amb les marques corresponents. L’organització només senyalitzarà amb cintes als llocs més dubtosos. Allà on l'itinerari coincideix amb un GR o PR caldrà seguir les marques d'aquests senders.

Més informació: http://5cims5horitzons.blogspot.com/ 

CLUB DE MUNTANYA HORITZONS de MATARÓ: CURS DE DESCENS DE BARRANCS 2011

Els barrancs...

On la naturalesa s'oblida de l'home. On la pedra i els anys recreen un paisatge que supera la ficció de la ment humana....

Atreveix-te amb impressionants engorgats, parets verticals en les quals nien els voltors, curioses formacions de mil colors amb estalactites i estalagmites, badines de fantasia, espectaculars rapels... tot un món que et captivarà!

El descens de barrancs és apassionant pels seus salts d’aigua i ràpids vertiginosos... però també per les seves piscines d’aigües tranquiles i cristallines... gaudir de la natura en estat pur!

Seràs espectador de luxe de com l'erosió ha esculpit les majestuoses roques calcàries i descobriràs les sorres arrossegades dins els canons formant rambles de somni!

Coneixeràs paisatges interiors on discorre l'aigua, vies salvatges i recòndites en les quals el terreny es converteix en aventura. Una profunda i inquietant sensació on… fins els sons són màgics... no t’ho perdis!

Més info: www.clubhoritzons.info

The Middle Earth.... New Zealand!

Terra de Hobbits, Guerrers, Mags, Elfos, Nans i del Senyor Fosc…

La Terra que Frodo i Sam van creuar en l’aventura més gran mai escrita.

Quan tenia 14 o 15 anys vaig llegir per primera vegada “El Senyor dels Anells”. Mai hagués pensat que jo podria passejar-me per aquells paisatges maravellosos. Perdrem per boscos increïbles. Gaudir de valls encantades tancades per muntanyes inmenses amb cims cuberts de blanc.

Mai hagués pogut imaginar que navegaria en rius salvatges, m’endinsaria en fiords de parets sense fi i sentiria la màgia del món que en Tolkkien tan bé va relatar en el seu llibre.

Però a vegades els somnis es fan realitat i el meu l’he pogut viure al costat de la persona que m’estimo.

Benviguts a New Zealand! Què comenci l’Aventura!

ballantpelmon.blogspot.com

Escalant a l'Alt Urgell...

“Manitou” en la cultura tradicional algonquina (els pobles natius de Canadà i Estats Units del Nord) és el Gran Esperit, el Creador de totes les les coses … el "Gitche Manitou" és dons el "Gran Esperit".



El seu significat real és més proper a una "Gran Connexió". Els primers exploradors francesos van traduir el terme com a "Gran Manitou": la gran interconnexió i l’equilibri de la natura i la vida.



Tot té el seu propi Manitou, cada planta, cada pedra, cada animal i … també el GEAMM!



Interconnexió i equilibri entre tots els seus components a través de l’amistat i la muntanya.



L'amistat duplica les alegries i dividix les angoixes per la mitat.



Aquest diumenge a l’Alt Urgell, uns quants de nosaltres van fer més gran el "Gitche Manitou" del GEAMM...

-

-

-

I no podia faltar el ball del Gran Manotiou!.....

La Fada del Bosc de Can Soliva...

Recordo a la meva àvia Mercè, sota la claror i els espetecs de les flames de la llar de foc, explicant-me la llegenda del bosc de Can Soliva.

Em deia que quan el bosc tremola desvestit pel cru hivern, just quan les fulles formen una catifa daurada de vivències i el gebre ho cubreix tot….

I el silenci sense destorb, es passeja lliurament entre les branques. Just abans de que la primavera esclati vestint el bosc de colors, formes i sons….

És el moment de passejar-hi i aprendre a romandre quiet durant una estona.

Així pots arribar a escoltar el silenci. Notar com passa per el teu costat, després com t'embolcalla i a poc a poc t'acarona per finalment xiuxiuejar-te a l'orella paraules desconegudes.

Potser amb sort veuràs la figura d'una fada ballant amb robes de seda.

Si no t'espantes i l'hi somrius, el seu cant t'acompanyarà de per vida.
Per tu Bàrbara
Feliç Aniversari !

"Pa de Quilo"....

Matagalls...

Excursió al cim del Matagalls des de Sant Bernat

i descens cap a Sant Marçal i la font de les Nàiades

El Matagalls és un dels primers cims que s'assoleixen en els inicis de tot excursionista i per tant una de les primeres fonts d'impressions que els principiants tenen.

Recordo perfectament la primera vegada que hi vaig ser. En el descens ens van perdre i tota la colla va passar la nit al ras. Quin enrenou i quins temps aquells!

El diumenge dia 9 de gener vaig repetir l'excursió amb la Bàrbara. Dia clar, vistes panoràmiques, bona temperatura...ideal per gaudir d'una preciosa excursió al cor del Montseny!

L'itinerari presenta un primer tram més dreturer fins que assoleix la carena. Despres es passa pel collet de l'Home Mort i fàcilment s'arriba al cim (ballaruca del "Cherokee"). Posteriorment baixa cap a Sant Marçal i seguint la vall del riu Tordera torna al punt d'inici.

Son uns 8 km de passejada amb un desnivell acumulat de 800m. Calculeu tranquilament unes 4-5h per fer-lo sense preses. Molt recomenable!

Nosaltres van fer nit a l'Hotel Sant Bernat. Aquest establiment es encissedor. No us perdeu un capvespre davant la llar de foc rodejats de tres gossos Sant Bernats i després fer un sopar al seu restaurant. Val molt la pena.

Bàrbara

ballantpelmon.blogspot.com

Pere

pescadordestels.blogspot.com

Vint-i-un batecs de l’India

Vint-i-un batecs de l’India

Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.

Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.

Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.

Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.

Un viatge que mai podrem oblidar.

Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.

“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…

Aquí teniu el primer....

La Teoria de la Relativitat

E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.

Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.

En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.

Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.

I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …

Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.

No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.

Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.

I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.

Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.

Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.

Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.

La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.

I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.

Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.

Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.

A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.

Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?

Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.

De fet , l’Índia ja m’ha canviat....

Namasté!

Pere

Camí de Corsica: l'Arête de Marseille!

Dels Alps a Córsega!

El mal temps previst a la zona dels Alps duran la setmana que cada any dediquem a l'alta muntanya ens va fer canviar d'objectius. La Dent du Gegant i el Cervino hauran d'esperar fins l'any que vé!

Així que en Sergi i jo canviem grampons i piolets per peus de gat i neopré!

Cap a Córsega a fer escalada i barrancs...

El nostre Ferry surt de Toulon a les 23h ...a prop de Marsella.

Marsella? Per nosaltres Marsella equival a Calenques... un paradís per escalar que ja coneixem de la Setmana Santa del 2009... i tenim una via pendent...l'Arête de Marseille!

Així que decidim acostar-nos tot fent temps per agafar el ferry. Tenim la mala experiència de l'any passat on en l'aparcament de l'Universitat ens van "petar" dos vidres del cotxe per robar-nos un portàtil...

Aquest any fem servir una nova estrategia: deixem la California ben visible! Just davant de la parada del bus! El moviment d'estudiants fa que constanment hi hagi gent esperant-se i tenim l'esperança que aquesta "vigilància desinteresada" disuadeixi els "cacus".

Aquesta opció, per sort, va sortir bé i la furgo estava intacta quan van tornar de l'Arête!

La ressenya d'en Llorenç i l'Antxi és del tot encertada. Jo només faré algun comentari dels pasos clau.

El primer llarg que em va tocar a mi fa més "iuiu" del que finalment és. Recordo que l'any passat, quan vàrem intentar-la per primera vegada, en arribar a peu de via ens van trobar una cordada de 3 escaladors que van trigar més d'una hora i mitja en fer-lo. Veien això i imaginant la resta de la via i sabent-nos amb poc temps.... ho vam deixar córrer.

Us puc dir que els passos pulits es poden fer en A0 tranquilament. Sense patir gens. En un plis ja estàvem en Sergi i jo enfilats d'alt de l'agulla mirant-nos el "paset" que inicia el 2on llarg...ji ji ji

El segon llarg té el famós "pas de fe" que li dona caliu a la via. Es tracta de passar de l'agulla a la paret de l'Arête. Ens van trobar una baga que facilita el "procés" tot i que ja veureu en el vídeo que en Sergi se'l va treure com si res.

-

El tercer i quart llargs tenen tan sols algun pas que també és de mirar-se'l bé (V) però la resta es del tot "disfrutón"!

I finalment el sisé llarg també et regala un flanqueig aeri per la dreta de l'agulla que hi ha en el collet abans d'arribar al cim (banda mar) que deunidó!

En resum: una via ben bonica en un entorn preciós. Un bon inici de vacances.

Pillem la California i cap al Ferry.....continuarà.

Pere T.