La Carla, en Pere, en Sànchez i en Martínez a la Paret de Diables...
“Uffff…”, “uffff….”, “No hi arribo…”. Renego i penso.
Estic penjat d’un clau en el 7è llarg de la via. Un pitó rovellat, mig falcat i què mira cap avall. El següent pas és arribar a un buril amb la xapa trencada del que penja un cordill de sabata.
“Aiiiii….”, “uffff….”, “estira’t home”. Continuo renegant i pensant.
És el segon llarg que flanqueja els enormes sostres de la Paret de Diables a la cara nord de Montserrat. Estic a uns 250 metres del terra. Hi ha una pati de collons!. La darrera assegurança “bona” que he xapat és un spit i el tinc a 6 metres.
La Carla que m’assegura està lluny, a uns 35 metres, molt avall. La veig petita a la meva esquerra. Les cordes, recollides a la R li pengen sense “tocar” la paret.
L’abisme s’obre als nostres peus.
Bufa una suau brisa… l’ambient és espectacular. Allà estem la meva companya de cordada i jo….Bé, nosaltres dos i el”puto” buril amb la xapa trencada a uns dos metres, a la meva dreta…
“Nen, si peta el pitó fotaràs un pèndol de mil parells d’ous”, penso mentre atanso el buril rovellat amb l‘índex de la mà dreta…. “ Ja el toques…. estira’t!.... va!”
I en aquell precís moment de tensió, em passa de nou un fet increïble i que s’ha repetit al llarg de la via….
Es fa un silenci total. Cap so. Tan sols la meva respiració i el batec del meu cor.
“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”
Miro avall. Tot està quiet. Res es mou. Com si el temps s’hagués aturat. Com si visqués en una fotografia. Els ocells parats enmig del cel. Dos cotxes i un autocar creuant-se aturats enmig de la carretera. El cremallera sortint d’un revol no es mou. I la Carla mirant-me somrient completament quieta.
“Què cony passa….?” “L’únic que es mou sóc jo?”
Miro amunt. Miro avall. Res. Ni un moviment. Ni un soroll. Només sento els mosquetons picant entre ells penjats del meu arnés… i el meu cor.
“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”.
El món s’aturat? I jo encara no he xapat el buril…!?
De sobte sento unes veus a la meva dreta: “Noi, no anem bé…”
Em giro. No potser!. Veig dos homes de mitjana edat assentats sobre la paret. Hi ha un timba per morir-se i ells dos estan allà com si res!. Amb les cames plegades sobre el pit i els braços rodejant els genolls.
Tanco i torno a obrir els ulls varies vegades. Me’ls refrego amb la mà. Forço la vista per enfocar el què encara no em crec que estic veient.
Són dos personatges vestits com els anys 70. Porten pantalons de pana, botes i mitjons de llana. Camisa de màniga llarga a quadros i barret també de pana amb una petita visera davantera.
Duen una corda de cànem cadascú plegada i penjada com a bandolera. Un piló de tacs de fusta i pitonises els hi pengen del que crec que és un arnés.
Un d’ells dur bigotet i l’altre ulleres de montura gruixuda i fosques. Tots dos amb unes patilles ben llargues. L’un està fumant un cigar. L’altre s’està menjant un entrepà. Parlen entre ells.
“Amic Martínez: creus que ho aconseguirà el nano?” comenta el que fuma.
“Bé, no ho veig clar amic Sànchez, No ho veig clar.” Li contesta el que menga l’entrepà.
“No pot ser. No pot ser” Em dic a mi mateix. “Un altre vegada aquests dos!”................
Tot va començar fa un parell d’anys. Quan vaig fer el meu primer intent a aquesta via. La famosa Sànchez-Martínez a la Paret de Diables de Montserrat. En aquella ocasió els companys eren en Jordi i la Núria. Vam aconseguir arribar fins a la R5. Però jo no tenia el dia així que vam abandonar la via rapelant.
Des d’aquell moment dos sentiments m’envaïen el cos quan pensava en la via: un les ganes d’acabar-la i l’altre la por a no poder-la acabar…
Fins la setmana passada guanyava la por. La por al compromís que representa passar de la R5, quan comences a flanquejar tots els sostres en escalada artificial combinada amb alguna sortida en lliure. Sabent que d’allà no es pot sortir rapelant…. Sostres a sobre i sostres a sota que fan francament difícil l’escapatòria.
Por al famós pas d’A1 del 6è llarg on un estimat amic ja va fer una bona “volada”.
Però la il.lusió pot més i sent el 22 un divendres festiu a Granollers, quedo amb la Carla i l’Adrien per anar a fer-la. Una combinació d’experiència (Adrien) amb entusiasme (Carla) que garanteix l’èxit.
Les coses però es torcen el dia abans. L’Adrien va ofegat de feina i no ens podrà acompanyar, així que la Carla i jo serem els protagonistes del dia.
-----
L’aproximació fins a la Paret de Diables es d’aquelles ben boniques. Des de Santa Cecília s’agafa el Camí de l’Arrel que ressegueix tot el peu de la muralla de nord de Montserrat. La paret de l’Aeri, la paret de Diables, el Cavall…. Tot impressionant!
Arribem a peu de via sense problemes. “Qui comença?” em diu la Carla. “Com tu vulguis, no tinc problema” li contesto. “Ok, comences tu…” em diu.
El primer llarg de la via.
En teoria les ressenyes el marquen V+/A0 o 6a en lliure. Ben assegurat amb parabolts. Els primers metres els trobo força relliscosos. Quan la cosa ja pinta una mica més xunga tiro d’A0 i amunt. De seguida salto a la canal que et dur al peu de la xemeneia. Aquí no hi han assegurances i has d’anar en conte. He llegit que la R1 ha volat i cal utilitzar l’antiga reunió (3 burils rovellats).
La Carla em segueix i es treu el llarg en lliure sense molts problemes.
Segon llarg de la via.
Iniciem l’escalada de la xemeneia. Cap assegurança a la vista. La Carla va fent. Les xemeneies no és el seu fort però va avançant. Jo mentre em miro la R: “Si hem de rapelar d’aquí…. tres burils rovellats….xungo…” Vaig pensant.
La Carla cada vegada s’endinsa més en la penombra de la xemeneia.
“Si hem de rapelar d’aquí... potser podem aprofitar l’arbre de més avall…. O potser arribem a terra des de la R2… o…..” Continuo donant-li voltes i més voltes….
Quan de sobte em quedo garratibat.
Sento una veu que em diu “Noi! Vols parar de donar-li tantes voltes!” i un altre que respon: “home, és normal què pateixi el nano…”
Collons! Merda! Que cony….
Miro a l’esquerra. Miro a la dreta. Ningú. Miro dalt…la Carla. La Carla? Què estrany, fa estona que no es mou d’aquell pas. I no em diu res. De fet no sento res. Ni un soroll. Com si tot s’hagués aturat…
“Ei,ei!...que estem aquí abaix!”
Miro cap avall i veig dos homes recolzats sobre l’arbre que tinc als meus peus, a uns 5 metres. Estem a uns 50 metres del terra i els “tios” tan “panxus”!
“No pot ser Pere… centra’t” em dic.
“Sí, sí centra’t perquè no anem bé, oi Sànchez?”. “Home Martínez, sigues positiu, segur que els nanos acaban la via….”
“Carlaaaaaaaaaa!” crido desesperat. Però quan torno a mira cap avall no hi ha ningú. “Queeeè?” em contesta la meva companya. “Res, va tot bé per aquí dalt? … “Sí, vaig fent”.
Tanco els ulls i bec una mica d’aigua. “Val Pere, no passa res, et deus haver adormit” em dic a mi mateix.
Tercer llarg.
Fem el canvi de cap de cordada. Les assegurances brillen per la seva “absència”. En el llarg de la Carla un parabolt. En el meu un altre. Vaig posant algun friend. Aquest tercera tirada és curta i et deixa a una gran feixa-cova. La Carla es reuneix amb mi en un plis. Tot tranquil. Però jo no paro de mirar amunt i avall. A la dreta i a l’esquerra.
“Estàs bé?” em pregunta ella. “Sí, sí…. Es que tinc una mica de tortícolis” li responc mentre dissimulo tot refregant-me el coll amb la mà dreta.
Quart llarg.
Fissura atlètica protegida amb tacs de fusta i cordinos. Mala pinta. La Carla però ho xapa tot sense immutar-se i en pocs segons la perdo de vista.
“Per Déu que no caigui perquè no vull saber quin cordino podrit la pot aguantar” penso.
“Posa algun friend!” li crido.
“Friend? Què és un friend Martínez?”. “Ni idea Sànchez, ni idea…”
Ja els tinc aquí de nou! Per Déu! M’estic tornant “locu”?
“Has pensat en abandonar xicotet?, ara és fàcil” em diu en Martínez. “No li facis cas i tira amunt, avui l’acabeu segur…” Li replica en Sànchez.
“Voleu callar!” els hi crido. “No sento a la Carla!”.
“Reunioooooooó!” em diu la companya. “Lliureeeeeeeeeeeee” li contesto jo.
En Sànchez i en Martínez tornen a desaparèixer.
Cinquè llarg.
Fissura ample a protegir fins arribar a un parabolt. Cap assegurança més fins arribar a la placa d’Ae que et deixa a la R5.
Ara em toca a mi.
Encasto tot el braç dins l’ample fissura. “Com caiguis aquí et fotaràs mal…” em diu en Martínez assentat sobre una llastra 6 metres per sobre meu, balancejant els dos peus com si estigues en un gronxador. “Va noi, un pas més i ja xapes el buril” m’anima en Sànchez assentat al costat del primer liant-se una cigarreta.
“Que no és un buril, que és un parabolt!” els hi dic. “Un para….què?” em contesten tots dos alhora. “És igual, deixo-ho córrer!” els crido.
Sisè llarg
La Carla comença el primer flanqueig ascendent resseguint els sostres. Arriba al pas d’A1. Posa un alien. Es penja. “Això aguanta de puta mare” em diu. “M’agrada i tot”.
A la noia "li agrada i tot" quina crac!
Poc a poc la perdo de vista…
“Bé, això si que no té sortida. O ara o mai” em xiuxiueja en Martínez a l’orella. “Saps que no podeu rapelar? Ji ji ji…”
Serà cabron. “Vols deixar-me en pau!”
Setè llarg
Ara em toca a mi. El llarg es combina V/Ae. Però els Aes son d’assegurances de tot tipus. Algunes de l’any de la castanya. Ja porto un parell de burils escanyats amb tascons. I arribo al pitó posat a la fissura mirant cap avall. I veig el buril amb xapa trencada a la meva dreta.
Sé que no tardaran gaire en aparèixer els meus dos nous amics.
“Collons Sànchez! Aquest xicot està penjat d’un pitó que vaig posar jo fa 40 anys. Quins pebrots!” comenta en Martínez tot acariciant-se els bigotis.
“Segur que li peta.” Li contesta en Sànchez amb un escuradents entre els llavis.
Trec un tascó i escanyo la xapa trencada del buril. L’encaixo amb tota la força que em queda. Poso una cinta i provo. “Aguanta!” criden tots dos alhora i riuen.
“Ja ho veig” els hi contesto. “Som-hi”
Acabo el llarg esgotat I arribo a la R7.
En Sànchez en fa uns copets a l’esquena. En Martínez es dedica a mirar a la Carla. “És guapetona aquesta mossa…”
Vuitè llarg.
La Carla tira com pot. Hem d’arribar al cim ja. Es fa tard. Munta una R intermitja per equivocació. Ens reunim i segueix fins a la R8 bona.
Aquell parell han desaparegut.
Novè llarg.
Encaro la placa final que arriba a l’avant-cim. Faig A0 descarat en el pas de 6a i a prou fet arribo a la R9. No m’ho puc creure. Ja arriba l’aire calent que mena del cim…
Desè llarg.
Darrera grimpada de III fins dalt. La Carla es “lia” i munta una R uns 5 metres sota la berruga final. Ens reunim. Finalment seré jo qui tingui el goig d’arribar primer dalt.
Darrer llarg.
Faig els darrers metres a pel i arribo dalt de la Paret de Diables. Fixo la R i crido a la Carla.
Increïble. Ho hem aconseguit!
Mentre la Carla no arriba apareixen els meus dos companys de cordada.
Tots dos somriuen.
“Què? Maca la via oi?” em pregunta en Sànchez. “Brutal” li contesto “m’agradat molt”
“Amb qui parles?” em diu la Carla quan arriba al cim. “Amb aquest dos…..” li contesto tan fluix que no em sent. “Res, parlo jo sol, je je je”. Els meus amics ja no hi son.
Recollim i enfilem la baixada.
Ja és capvespre. El sol poc a poc es va amagant. Preciós capvespre. Una brisa suau i càlida ens acaricia les cares.
Just abans d’entrar al frondós bosc de la Canal dels Avellaners veig que la Carla es gira per fer un darrer cop d’ull al cim.
“Ei!” em diu. “Es veu que hi havia una cordada darrera nostre, mira…”
Em giro i veig dues figures perfilades al cim abraçades una al costat de l’altre dient-nos adéu amb les mans.
“Óstia, tens rao!”.
La Carla i jo entrem a la Canal i perdem de vista als nostres amics.
Potser un dia d’aquest els tornem a veure o potser sou vosaltres que els trobeu. Qui sap!
PERE
PD 1
Amb aquest petit relat de ficció vull rendir homenatge aquest dos grans escaladors: el senyor Sànchez i el senyor Martínez. Tots els meus respectes.
