dijous, 27 de desembre de 2007

Bon Any!

Marxem uns dies al Marroc!
Us deixo amb unes boniques imatges que he pescat.
A veure si n'endevineu alguna....
Bon any!







.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.



.

.



dimecres, 28 de novembre de 2007

Doble activitat a Montserrat Sud: escalada + barranc

Aquesta és una opció molt atractiva que ja he repetit unes quantes vegades.

Es tracta de fer qualsevol de les vies de la Miranda de Can Jorba (Montserrat Sud) i fer la baixada pel barranc del Tres en Ratlla.

L'Anna, l'Adrien, en Marti, l'Estephan i la colla de Granollers ens hi vam acostar aquest diumenge.

Escalada:

Podeu fer les vies Sol Solet (IV+) equipada, Scabroni Escapullini (V+) equipada i la Queralt-Xenia (V+) des-equipada.

Nosaltres, aquest passat diumenge, com ja havíem escalat les dues primeres, ens varen decidir per la Queralt-Xenia.

La via no val gaire la pena: roca molt descomposta, reunions sobre savines mig-mortes que fan por i força difícil de protegir. Vaja que no ens va agradar gens. Van caure algunes pedres (tot i escalar amb molta "delicadesa")





Molt més maques la Sol-Solet i la Scabroni.


Tram d'enllaç:

Una vegada arribats al cim, cal localitzar una petita savina a ma esquerra. Hi trobarem una corda fixa (en mal estat.... ull! que qualsevol dia d'aquest peta..) que ens ajuda a des-grimpar un ressalt de 5 metres.



Seguirem carenant direcció est uns metres fins creuar una placa inclinada (traces de camí).


Ara caldrà seguir carenant i alhora remuntant uns 10 metres. Podrem localitzar una fita uns metres mes a munt, a l'entrada d'un petit bosquet.



Hi trobarem un corriol que entre arbres i matolls, en forta baixada i amb tendència a la dreta, ens dur directament a dins del barranc.



Vigileu perquè el camí no està gaire fresat i la baixadeta d'entrada té força pendent.

Barranc del Tres en Ratlla:

El barranc és sec. Amb el material que hem escalat i tenim de sobres.






Una vegada dins l'engorjat, anem descendint petits resals fent oposicions fins arribar a la primera instal.lació de rapel. Son dos spits amb anella (esquerra). Aquest és un rapel de 20 metres.

Seguim baixant fins trobar una corda fixa que ens dur a l'instal.lació del segon rapel. Dos spits a la dreta. Rapel de 25 metres.





Esquivem un salt per l'esquerra (dins el bosc, camí fresat), fins arribar a un passamans (dreta) fet amb cable d'acer. El passamans es dur fins a l'instal.lació del 3er rapel (arbre). Petit rapel de 10 metres.

Arribem a una badina amb un enorme bloc encastat.Aquí trobem dues instal.lacions (esquerra dos spits vells) i sobre el bloc (dos parabolts nous).




Rapel " guapo" i llarg de 45 metres que podem fraccionar (hi ha una reunió intermitja, 25 + 20).




Finalment, trobem la darrera instal.lació. Cadena amb spits i parabolts que utilitzem per fer el darrer rapel de 30 metres, els últims 10 volats per sobre de la vauma i directe als matolls.





Aquí ja trobem el camí d'accés al Canal del Joc de l'Oca i cap al parking de Can Jorba.

Espero que us agradi la combinació!

Us deiexo amb l'Adrien i el darrer rapel

dimarts, 20 de novembre de 2007

Equipar i desequipar un via: esforç i vergonya.

Des que vaig començar a escalar, sempre m´havia fet il.lusió obrir i equipar una via.

La tardor de l’any passat, per fi, vaig creure que era el moment d’empendre aquesta iniciativa. Calia, però, prendre varies decisions: escollir la zona, buscar una línia lògica, triar el tipus d’equipament, com i de quina manera equipar-la, com i de quina manera “obrir-la”, etc... Així que un dia, escalant la via Itzi a les Agudes, em vaig fixar en una possible línia més a la seva esquerra, que creuava un bonic diedre i un sistema de plaques.

Una vegada triada la zona i decidit més o menys el traçat, va arribar el primer gran dilema...... com l’equipo? Faig una via desequipada, una semi-equipada o una totalment equipada? La resposta a aquesta pregunta era una nova qüestió: per què o per a qui volia obrir la via?

No tenia cap afany de protagonisme i els que em coneixen de veritat, ho saben. Per a mi era un repte personal i alhora una petita i modesta contribució als amics de l’escalada. Sempre he cregut que la persona que realitza l’esforç té el dret innegable de decidir com ho fa. Jo tinc un grau mig. No sóc ni seré mai un crac. Tampoc ho vull ser. Sent conseqüent, la via hauria de tenir un grau d’escalada “obligat” o màxim de V+. Tampoc sóc un heroi. Ni em vull matar fent muntanya. Ni vull que es matin els altres. Per tant la via calia equipar-la de manera que fos segura i amb un grau d’exposició baix. Així que ja tenia les dues premises bàsiques per obrir i equipar la via: grau obligat V+ i exposició baixa.

D’aquesta manera, creia que podria obrir una via on una gran majoria d’escaladors, si volien, podrien disfrutar escalant en un entorn ben bonic. Així de simple.

Per tot això, vaig decidir equipar la via completament, protegint al màxim possibles caigudes contra repises i blocs, equipant els llargs de grau superior per poder-los passar en A0 o Ae. Per fer la via més segura i amb menys compromís, vaig decidir fer-la totalment rapelable. Amb reunions amb doble parabolt amb anella.

Amb aquestes premises clares, em vaig posar a treballar. Van ser 7 dies complerts de feina. De molta feina. Alguns dies amb ajuda i d’altres no. Carregant tot el material amunt i avall. Rapelant i remuntant cordes. Decidint els enclavaments de les reunions i la posició de cada parabolt. I, sobretot, deixant neta la via de blocs inestables.

El resultat va ser una via que estic ben content d’haver obert.

Sabia que una vegada publicada la ressenya, hi hauria escaladors a qui els agradaria la via i d’altres que no. Estava disposat a rebre qualsevol crítica, sempre que aquesta fos constructiva. Sospitava que el principal problema seria l’equipament. Sempre és l’equipament.

Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig començar a rebre alguns mails anònims que arribaven a gairebé l’insult. Que si havia “ametrallat” el Montseny, que si era una via amb “molt magnetisme”, anomenant-me el “blak&decker”, que “què dirien els meus fills”, etc...

Vaja, per al.lucinar! Sempre sense argumentar res. No ho entenia.

Per “colmo”, avui m´han arribat veus que “algú” ha desequipat parcialment la via. Vull agraïr a aquest grup de “grans” escaladors la seva valentia. Que maco és expoliar i reventar la feina i les il.lusions dels altres. Suposo que sou els “jutjes” de les alçades i que sou vosaltres qui decidiu on es pot equipar i on no. Sou posseïdors de la veritat absoluta. Sou la llum del mon de l’escalada. I sempre donant la cara, oi? Que n’es de bonic ser un neo-faixista de les parets, imposant als demés mortals, desgraciats i pobrets, què es pot obrir i què no. Ara els demés escaladors serem més feliços, disfrutant de la vostra “feina”. Ja us sentiu millor per treure quatre xapes i reventar quatre parabols..... ja trempeu? Me’n alegro!

Ah! I ja us fotareu perquè a la primavera penso pujar a refer tota la vostra destrossa.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Retirar-se enmig d'una via....de manera segura.

Comença a ploure, tenim un mal dia i no ens atrevim a seguir, ens trobem malament...

Aquestes i d’altres circumstàncies poden aparèixer enmig d’una via i obligar-nos a abandonar, però com ho farem d’una manera segura?.

El més probable és que ens trobem a prop d’un punt d’ancoratge fix o instal.lat per nosaltres, en tot cas, ens autoassegurarem utilitzant una baga i un mosquetó de seguretat.

Cal comunicar al company la nostra situació i fer-li saber la maniobra que utilitzarem per baixar fins a la reunió.

Valorar el punt d’ancoratge i decidir si cal i es pot reforçar d’alguna manera.

Finalment hem de decidir: muntem un rapel o ens despenja el company?

Si hem utilitzat més de la meitat de la corda (per això cal marcar-les) tant sols tenim la possibilitat de muntar un rapel, ja que la longitud de corda que té el nostre company no seria suficient per despenjar-nos.

Si hem utilitzat menys de la meitat de la longitud de la corda, el nostre company ens podrà despenjar.



Despenjar-nos d’un sol punt d’ancoratge és una maniobra un tant irresponsable i insegura.

És sempre preferible abandonar material en la paret per reforçar un punt, que jugar-nos la vida confiant en una sola peça, sigui un clau, parabolt, friend o tascó.

Solament en determinades ocasions, i davant la impossibilitat de reforçar els ancoratges, podem utilitzar la maniobra de despenjar-nos d’un sol punt.

Serà sempre el nostre últim recurs.

Utilitzarem un NUS AUTOBLOQUEJANT (1), preferiblement el machard bidireccional, per protegir-nos davant d’un trencament de l’ancoratge d’on ens despengem (2), quedant-nos retinguts sobre el penúltim punt d’assegurança col.locat a la paret (3).

1.Utilitzarem un cordino de 7 mm. i d’un metre i mig (més o menys) de longitud. Per unir-lo al talabard, farem servir dos mosquetons de seguretat.

2. En l’ancoratge col.locarem un mosquetó de seguretat, un parell de mosquetons simples oposats o millor un maillon, per on passarem la corda.





Recordem: mai ens despenjarem directament sobre un cordino o baga, el fregament amb la corda els cremaria. Tampoc ho farem directament sobre cables o pedres.

3. Sobre la corda que ens arriba del company (de sota nostre), col.locarem un nus machard bidireccional, unint-lo al talabard amb dos mosquetons de seguretat.

4. El següent pas és senzill. Simplement ens deixarem despenjar pel company, al mateix temps que nosaltres desplacem el nus machard per permetre’ns el descens.

5. Durant la baixada, anirem retirant les assegurances que durant l’escalada havíem col.locat. Si el punt d’on ens despengem saltés, sempre ens quedaríem penjats de l’assegurança que tenim a l’alçada dels peus, bloquejats pel nus machard.


Sense el nus autobloquejant, arribaríem al terra, degut a la longitud de corda que tenim desplegada entre nosaltres i la següent assegurança.

Mai podem refiar-nos del material que ja hi ha a la paret.
No sabem si aquell parabolt està ben posat o no, o si el pobre ja ha sofert moltes caigudes.

Si per qualsevol motiu, decidim retirar-nos, fem-ho de manera segura:
Si és possible, reforçarem el punt, encara que tinguem d’abandonar material.

Si el llarg està assegurat amb ancoratges d’expansió (parabolts, spits, etc.), intentem unir al menys dos dels punts, utilitzant una baga llarga o cordino, abans de baixar-nos d’un sol punt.

Si no és possible cap solució anterior, cal utilitza la tècnica del nus autobloquejant.
.
El descens, cal realitzar-lo d’una manera lenta, segura i controlada, evitant sobrecàrregues en les assegurances i fregaments innecessaris.
.
Si la via és en diagonal o desplomada, és convenient col.locar una cinta per sobre del machard nint el talabard a la corda que baixa, per mantenir-nos a prop de la paret.

A vegades... es fa de nit!

Us penjo algunes fotos del descens "nocturn" de l'Aresta idíl.lica a Oliana.....

Capvespre...


La Marta al rapel volat...

És un ratpenat...? ..... un vampir?


... No!...... es una altra criatura de la nit....


.... l'Adrien!


... la canal s'estreny...


.... molt!

.... rapel encastat!

..... i més encastament....


..... peu de via ...... en Tanger esperant-nos!



..... final feliç! .... una altra aventura per explicar!

dissabte, 10 de novembre de 2007

Airun i el Mar d'Estels

Airun i el Mar d'Estels



Els pagesos del Montseny sovint m’expliquen històries i contes sobre la comarca.

Parlen sobre personatges fantàstics - alguns malèfics, d’altres salvadors- que apareixen i desapareixen enmig dels faigs i les sureres.

Els boscos hi són plens, creu-me ”, em deia l’avi Miquel, de Can Llobet, a prop del Turó de l´Home.

Però fins ahir, mai no havia sentit a parlar de la increïble llegenda de l’Airun.

La història me l’explicà una àvia centenària: la Dolors.

La Dolors és una dona petita o una petita dona, encongida pel pes dels anys, arrugada per les penúries i el treball de tota una vida de pagesa, però encara plena de llum i saviesa.

És una delícia passar un capvespre de tardor a casa de la iaia Lola, a Ca l’Espinal, una bonica casa pairal del 1795 al peu de les Agudes.

Ahir, mentre l’afable dona escaldava unes castanyes al caliu de la llar de foc del menjador de casa seva, em va sorpendre, una vegada més, amb un maravellós relat.

Fill, coneixes la història de l’Airun...?”, em va preguntar l’anciana, sense mirar-me, mentres les brases l’hi il.luminaven la cara, tot remenant les castanyes, ajupida.

No, àvia, mai n´he sentit a parlar...”, li vaig contestar encuriosit, assegut en una de les cadires de roure i vímet, vora la taula del menjador.

Vos me l’explicareu... oi, iaia Lola?”

Ves !, i tant que te l’explicaré, però abans menja una castanya, que fredes no són bones... je, je...

I aquesta és la història.......

Temps era temps.

Quan les carreteres i els cotxes no existien.

Quan els homes anaven i venien a peu, o amb el carro i la mula.

Quan l’única llum al vespre, era la de les làmpades d’oli, treient el cap rera les cortines de les finestres, mig entelades, aquí i allà, enmig de la negror.

Quan al Montseny o eres pagès o eres pastor.

Quan ben de nit, ja amb la lluna lluïnt al cel, els follets i les fades sortien a passejar i jugar pels boscos.

Temps era temps.

Quan tothom coneixia la llegenda de l’Airun i el Mar d’Estels ....

Al peu del Matagalls hi creixia un gran bosc de faigs cobrint tota la falda de la muntanya.

Un bosc espès i humit.

Vestit de verd a la primavera.

Nu i daurat a la tardor.

D’antic, que era conegut amb el nom de “La Fageda de les Fades”.

Els pagesos dels masos veïns explicaven que sovint, quan arribava el capvespre, si entraves al cor del bosc podies escoltar els cants encisadors d’aquestes petites criatures.

Es deia que totes les fades de nit sortien a jugar, tot recollint flors, mentre cantaven i ballaven.

Volant entre les fulles dels arbres deixaven una estela brillant al seu pas, un petit núvol de pols d’estels que es desfeia al cap de pocs segons.

I que, amb l’arribada del dia, a l’alba, cansades i esgotades s’amagaven per descansar, dormint sobre els seus llits de pètals, allà a dalt, ben amunt, sobre les copes dels enormes faigs.

La gent, però, les hi tenia por.

S’explicava que molts camperols, enlluernats per la seva bellesa i pels encanteris de les seves dolces cançons, s’havien perdut dins les profunditats del Gran Bosc.

Desorientats dins aquell dens laberint de troncs i branques, el camí de sortida desapareixia dels seus peus, màgicament, cobert per una estora de fulles groguenques.

Qui havia vist una fada, mai havia pogut sortir de la fageda i s´havia perdut per sempre.

Però, ben enmig d’aquella espessor, el bosc s’obria, per deixar mig veure un petit estanyol.

De forma arrodonida, les tranquil.les aigües s’arribaven a glaçar a l´hivern i eren ben fredes, fins i tot, a l’estiu.

Sempre lluïa un tel de boira enganxat com una estora vora la superfície, que desdibuixava les seves voreres, confonent terra i aigua.

El sol poc s’hi veia, vençut per la cortina de fulles i branques que rodejaven el petit llac, així, les seves aigües sempre eren fosques, denses..... negres.

Res s´hi reflaxava, res.

L’estany era obscur i trist.

Els homes i les dones, el temien, ningú s’hi volia acostar, es deia que estava... maleït!

Si glaçat de por no et vols quedar, a l’Estany Negre no t’has d’acostar...”

I aquí, en aquest racó amagat, perdut en el cor del bosc, hi vivia l’Airun.

La més petita de totes les fades del Montseny.

De la mida d’un bolet era ,però, la més juganera i simpàtica del bosc.

Sempre reia, sempre estava contenta.

Sempre feliç i alegre, no coneixia la tristor.

De cor net i pur, no coneixia ni la malícia ni la injustícia.

Nit rera nit, cantant i ballant.

Li agradava molt volar fent saltirons per sobre les aigües de l’estanyol. Tocant amb la punta dels seus peus nus la freda superfície, dibuixant onades al ritme de la seva aèria dança.

I de tant en tant, feia volades molt, molt altes, intentant tocar els estels amb les seves mans, perfilant la seva figura sobre la gran lluna plena.

Duia una llarga i daurada cabellera, que serpentajava i brillava empesa pel vent del Nord.

La seva cara era blanca com la neu, els seus ulls verds com l’herba i els seus llavis vermells com el foc.

Lluïa un llarg vestit de seda, sense mànigues, fi, lleuger i molt suau, amb brodats de flors de colors.

I al volar desplegava les seves delicades ales, recollides a l’esquena, com una dolça i fràgil papallona.

Un dia la nostra petita fada, encuriosida com sempre, va decidir fer un cop d’ull al món dels homes.

Decidí pujar al cim de les Agudes, i des d’allà, veure-ho tot.

I així ho feu.

Una nit, quan el bosc dormia, s’enfilà muntanya amunt, remuntant tarteres i pedregams, esperons i fissures.

Fins a la cresta cimera, fins el cim.

I obrí els ulls al món de les persones.

I què va veure la dolça fada?

Guerres, lluites i violència.

Injustícies, pobresa i fam.

Nens i nenes sols plorant.

Boscos cremats, mars embrutits i cels contaminats

Animals extingits. Plantes i arbres desapareixent.

El cor de l’Airun es quedà glaçat.

La tristesa va invaïr la seva ànima.

La petita fada, completament abatuda, va tornar al seu bosc, a la Fageda.

La pobreta s’aturà al costat de l’estany, just a la vora de l’aigua.

Es quedà ben quieta, cada vegada més moixa, mentre l’estany li mullava els peus nus.

Llavors, una petita llàgrima de tristor va néixer dels seus ulls i lliscà per la galta, fins arribar a la fina barbeta de la fada.

En aquell instant fou, quan la llàgrima del primer plor d’una fada, caigué dins l’Estany Negre.

I just quan la llàgrima tocà les fredes aigües, la màgia de la jove fada, la convertí en un bonic i brillant estel, lluent sobre la fosca superfície del llac.

I així, la tristor del cor de l’Airun es va anar transformant en centenars de milers d’estels, que aparegueren del no rés surant sobre l’estanyol.

La fada restà inmòbil, quieta i freda.

El seva vida s’anà apagant.

Poc a poc, tot l’amor i felicitat que l’omplia s’anà fonent, llàgrima rera llàgrima, com el gel davant del foc.

El foc de les injustícies del món de les persones.

Fins que l’última bufada de vent abans de l’albada, s’emportà l’ultima llàgrima que li quedava.

I el seu cos fred i sense vida es convertí en pedra.

Allà restà, morta de tristor la petita Airun, al costat d’un mar d’estels.

Diu la llegenda que, avui en dia, veient cada cop un món pitjor, en fer-se fosc, encara s’escolta el cant trist de la petita fada i es pot veure com els estels començen a lluir a milers, sobre el mirall de les fosques aigües de l’estanyol......

I ... vet aquí un Mar d’Estels,
vet aquí una trista fada,
aquesta història,
ja està acabada.

Què xicot, què t’ha semblat el conte ... ?” Em preguntà la iaia Lola.

Feia estona que estava bocabadat escoltant aquella dona explicant-me la trista història de l’Airún.

Caramba, iaia! .... sempre em sorpreneu!” Li vaig contestar.

Tant sols són contes de l’avia, no hi ha per tant, no en facis gaire cas....” Em contestà l’anciana.

Després de fer-li un parell de petons i d’agraïr-li de nou la seva amabilitat em vaig acomiadar de la Dolors.

Era tard i fosc, calia tornar cap casa.

Dins el cotxe, encara veia pel retrovisor les llums de Ca l’Espinal, quan quelcom inexplicable succeí.

Conduint de baixada cap a Mataró, a I’alçada de Sant Marçal, em va semblar sentir una trista cançó venint del bosc i alhora, entre els arbres, vaig alvirar un fosc estany ple d’estels.

Llegenda o veritat, ves a saber!


Pere Tutusaus Cinca
Mataró, 11 de novembre del 2006
Dedicat a la meva dolça filleta, la Laia.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Agulla dels Tres Ponts - Aresta Idíl.lica


Oliana
Moles de Sant Honorat
Agulla dels Tres Ponts
Via Aresta Idíl.lica



Feia temps que tenia pendent aquesta via.

La zona, totalment solitària, i el seu famós rapel eren molt atraients.

Aquest diumenge, acompanyat de l'Adrien, l'Anna i la Marta varen anar-hi a treure el cap.

La veritat és que tant l'entorn, com la via i el rapel ens van deixar al.lucinats.

Val molt la pena fer-la, tot i la qualitat de la roca en alguns trams.

Si podeu, no us la perdeu!



DADES TÈCNIQUES

Llargada del recorregut: 230 metres

Horari: 3-4 hores (cordada de 3)

Orientació: SO

Exposició: mitjana

Compromís: baix

Material: la via està gairebé equipada amb burils, spits, parabols i pitons. Reunions en 2 spits i parabol (sense anelles). Cal dur els estreps i unes 12 cintes. Nosaltres dúiem algun friend petit però no els vaig utilitzar.

Les assegurances allunyen en les zones fàcils. L'artificial està ben equipat i s'hi arriba bé.

Observacions: La roca no és tant dolenta com sembla, tot i que cal provar-la i anar-hi conscienciat. Tant sols està força trencada en el darrer llarg. Via per dies de fred. A l'estiu deu ser un forn.

Primera ascensió: L. García, D. Hita, E.G. Palma i A. Picazo (2001)

Aproximació: des de Oliana seguim direcció a la Seu fins creuar el pont i trobar el trencall a l'esquerra cap a Peramola. Seguim la carretera uns kilómetres per trobar una carretera a la dreta que dur a l'Hostal Boix.

Arribats a l'Hostal, trobarem una zona d'aparcament.

Carreguem el material i entrem dins el recinte, prenent un carrer asfaltat que voreja l'edifici per la seva dreta (passarem pel costat de la piscina) fins arribar al camí de Sant Honorat (paral.lel al barranc).



Al cap d'uns 10 min de camí planer, prenem un trencall a la dreta. Aquí iniciem una constant pujada, que s'endinsa per la canal herbosa i remunta pel bosc que ara té uns colors de pel.lícula. Seran uns 40 min més fins arribar a un altre trencall, aquest cop cap a l'esquerra, indicat Roca del Corb.



El camí deixa de pujar i va carenant tota la serralada durant una bona estona més (uns 25 min), fins que una darrer revol de dretes, ens deixa davant de les parets.

A partir d'aquí, el camí passa a ser una mica "penjat" fins creuar la gran canal que baixa per la dreta de la nostra agulla (la creua utilitzant un parell de grans pedres).

Uns metres més enllà, trobem un petit bosquet (canal esquerra mirant l'agulla), el remuntem i saltem a la roca. Trobarem la R0 (dos burils) sota el petit desplom de la panxa de sortida (primer buril i parabol visibles).


L'aproximació és una mica llarga però molt bonica, compteu 1h15.

DESCRIPCIÓ:



Primera tirada: ens pengem de l'estrep sobre el primer buril per sortir cap a la dreta (delicat, pas de V) per arribar a penjar-nos del següent parabol. D'aquí. un pas més d'artificial i seguint fàcil en lliure fins la R1 (dos spits i parabol).



Segona tirada: sortim de la R1 cap a la dreta (IV+) i desprès a l'esquerra fins al paarbol. D'aquí més fàcil (IV), però molt poc protegit fins a la R2, ben amunt, a l'esquerra, una mica amagada en una petita vauma (que li diguin a a l'Anna... je je).

Tercera tirada: fàcil (IV i III) fins arribar a la feixa central. R en una savina

Caminem uns 25 metres fins a peu de la paret final. Fa una mica d'impressió, però ja veureu que es fa bé. Fem una petita grimpadeta (II) fins trobar la R3 bis (dos parabols)


Quarta tirada: sens dubte la millor de la via. Sortim a la dreta. Xapem una mini-savina ("psico-assegurnaça") fins arribar al primer pitó. La via puja pel mig de la fissura- diedre (un segon pitó) fins arribar al primer parabol. Son uns metres ben "guapos" i verticals (V+). Arribats al desplom, el superem amb Ae (uns 4 pasos) i sortim en lliure i amb força pati (V+) fins arribar a la còmode R4 (2 spits i parabol).

Cinquena tirada: dos passos de Ae, sortida en lliure de V i dos passos més d'Ae. A partir d'aquí, fàcil (IV) fins arribar a la R5 (dos spits i parabol).


Sisena tirada: tirada de tràmit fins al cim. Cal anar "al lloro" perquè hi ha bastant pedra solta, però és molt fàcil (IV-). Com és fàcil, tant sols trobarem un sol pitó en tota la tirada. Reunió al cim en una savina.

DESCENS....... ESPECTACULAR!

Caminem en direcció N, trobarem el primer rapel una mica amagat, sota una savina a l'esquerra. Les bagues no es veuen a simple vista..... nosaltres vàrem fer una gran fita...

Primer rapel de 15 metres fins a un petit collet. Aquí trobem una instal.lació amb dos parabols amb anella. Per evitar problemes de fregament en recollir les cordes, millor passar-les per una sola de les anelles.... nosaltres les vàrem unir amb un cordino del 7 nou.


"Peaso" rapel de 50 metres, "SUPERVOLAT de 40 metres " sobre una estructura de tres ponts de roca ENORMES.




Et quedes amb la boca oberta...... "UAUUUUUUUU!!!!!!!" .... es com rapelar des de la cúpula central d'una enorme catedral de pedra !!!!

Després, uns 10 metres més avall, trobem un tercer rapel sobre una savina (bagues visibles), Rapel força "encaixonat" de 30 metres..... ull!

Seguim desgrimpant la canal, fins trobar una xemenia que nosaltres també vàrem rapelar. Rapel de 20 metres o desgrimpada "delicada" de III.


Seguim la canal fins trobar a la dreta, el darrer rapel sobre una savina (bagues). Rapel "superencaixonat" de 30 metres..... bastant complicat....


Finalment, al cap de pocs metres, arribarem a peu de via.
--
Espero que hi aneu i us agradi tant com a nosaltres!
--
M'agradaria felicitar a la Marta i a l'Anna. Just acabat el seu Curs d'escalada, es fiquen en una via amb artificial... i la treuen molt bé! Han estat supervalentes !!!
--
I de l''Adrien, que dir.... noi ja t'estimo com si fossis el meu germà.... !!!
--


Us deixo amb el video de l'espectacular rapel...
-