dimecres, 27 de juny de 2007

"Amistats perilloses"

"Els meus amics i les muntanyes"

D'aquesta manera volia titular aquesta entrada.

Però aquests dies estic visquent una situació ben trista.

Sempre he cregut que no hi ha res més bonic que viure la muntanya amb els amics.

Riure junts.

Patir plegats.

Lluitar.

Recolçant-nos uns amb els altres.

Disfrutar de moments inoblidables.

Passar junts engoixes i pors.

Aquesta és la meva filosofia.

Compartir i no pas competir.

Son dues paraules que s'assemblem molt, però que duen a dues veritats totalment oposades.

Jo escalo amb gent que té més grau i d'altres que tenen menys.... i què?

Això mai m'ha importat.

De veritat.

Escollim una sortida plegats, busquem una via pel seus múltiples atractius.

Per conèixer un nou territori.

Gaudir del paissatge.

Més o menys equipada.

Noves parets.

Per disfrutar d'un bon sopar després de l'activitat.

El grau tant sols és un factor més i sempre adequat a les persones que hi anirem.

No entenc el fet de triar una via per lluir-se davant dels altres.

Per veure'ls patir.

No entenc el "chati-factor".

Jo tinc amigues i amics, no faig distincions.

Em sento feliç escalant amb tots.

Compartir i no pas competir.

Però hi ha una persona molt propera que no pensa igual.

Té una altre concepció del món de la muntanya.

La que tant sols es dedica a comparar-se amb els altres.

La que vol millorar de nivell, no per superar-se a si mateix, si no per ser sempre més que tu.

Son persones que passen tot pel sedàs de la testosterona.

Tant sols raonen amb el que els hi penja entre les cames.

"Pit i collons"..... SEMPRE!

Compartir i no pas competir.

Sempre són "ells" qui escolleixen la via i "tu" qui t'apuntes si vols..... és el que hi ha....no tens veu.

Que menyspreen a les altres persones per no ser capaços de treure's aquell pas.

Que et posen negre si et baixes d'una via per qualsevol raó.

Que critiquen els altres per ser massa prims o massa grassos.

Que son capassos de crear una llegenda negra sobre tu, obligan-te cada sortida a desmentir el darrer comentari o a sotmetre't a un examen públic.

Jo no haig de demostrar res a ningú. Només faltava!

Qalsevol activitat que puguis realitzar sempre serà "infravalorada".

Qualsevol iniciativa del tot menyspreada.

Compartir i no pas competir.

Jo no entenc l'enveja a la muntanya.

No entenc l'escalada com un "examen" constant del teu nivell.

No entenc com es pot esbroncar al company per deixar-te una baga llarga en un pas difícil.

No entenc com algú es pot negar a ajudar a un segon de cordada si ho està passant malament.... perquè fer-lo patir?..... per demostrar que tu ets millor....?

Poc a poc, m´he allunyant cada vegada més, d'aquest "tipus" de visió.

No va gens amb mi.

Però ja estic fart.

No entenc l'amistat amb condicions.

Compartir i no pas competir.

Prou de crítiques, mentides i comentaris malintencionats.

Molt bé, .... tu ets el millor.... però avui et quedes una mica més sol.

I curiosament, qui està trist sóc jo.

PD
Sempre hem queda un riure....

dimarts, 26 de juny de 2007

Imatges dels Alps

Les millors imatges:



Al cim de la Dibona:

dimecres, 20 de juny de 2007

Aventures pels Alps (1era part): L'agulla Dibona.

Aquesta és la petita narració de les meves aventures pels Alps.


Diumenge, 10 juny del 2006
He quedat amb l'Adrien a les 06.30 a Barcelona.
Tot just veure'm, em comenta que ha trucat a l'Oficina de Guies de Chamonix i que, degut a les nevades recents, ens aconsellen esperar 2 o 3 dies abans d'intentar fer el cim del Montblanc.
Així que, ràpidament, ens decidim acostar-nos primer al macís dels Ecrins i a la meva estimada agulla Dibona. És curiós l'atracció que aquesta muntanya transmet a tots els escaladors. Tant sols veure-la en fotografies, ja t'hi enamores.

Però el moment descobrir-la, mentre fas l'aproximació, es realment màgic. No te l'esperes i pam!... apareix allà enmig de la vall, esperant, desafiant, esvelta i bella. La seva paret sud, s'enfila amunt, molt amunt. apuntant al cel, perfilant-se cada vegada més, fins arribar als seus 3.131 metres d'alçada. Quina passada!

Arribem a Grenoble, desprès a Bourg d'Osains i fins el petit poblet de La Berarde, on deixem el cotxe. Ha estat un viatge de 6 hores, gairebé sempre per autopista, que no s'han fet especialment llarg (segur que la il.lusió de marxar hi ha contribuït).
Ara cal pujar fins al refugi de Soreiller, uns 1.200 metres de desnivell (3 hores). El camí remunta la vall fins a entrar a una zona engorjada ben bonica. L'Adrien va fort, em va deixant enrere però m'espera quan la distància creix massa.




Creuem un petit pont i de sobte, veiem el nostre objectiu.

El meu amic queda molt impressionat. L'agulla imposa.

Ens queda la meitat del camí per arribar al refugi, situat just al peu de la Dibona.

Arribo força cansat, els últims metres, una fina cortina de pluja em dona la benvinguda.... el mal temps ens tornarà a vèncer? .... no ens donarà una oportunitat per enfrontar-nos al gegant de pedra que tenim davant??


Ens reb la Martina, la simpàtica guarda del refugi.

Sopem.

A l'exterior la pluja va cedint, fins parar del tot.

Son les 21.30, acabem de comentar l'estratègia de demà i rebem els darrers consells de la nostra amiga. Decidim no aixecar-nos massa aviat i deixar temps al granit per assecar-se.


Hem escollit la via clàssica de la cara sud: una combinació entre la Madier, la Boell, la Berthet i la Stoffer..... esperem no perdre'ns!



Dilluns, 11 de juny del 2006

Son les 8 del matí. El dia es presenta variable, núvols i sol, però sembla que aguantarà.

Esmorzem neguitosos i a les 9 ja som a peu de via (tant sols a 5 min del refugi).



El primer llarg l'obre l'Adrien. Va per la fissura característica del primer terç de la paret. Tot i no passar de IV, cal anar en conte, les zones obagues encara estan força humides. Arriba a la doble R1 sense cap problema (gairebé neta).

La Martina ja ens havia indicat que tant la R1 com la R2, havien estat re-equipades i doblades, degut a la coincidència en l'inici de vàries vies (la Madier, la Sud clàssica, ...) i l'acumul de cordades.

Nosaltres, però, escalem completament sols.

A mi em toca el llarg 2 (IV+), molt maco i divertit. Segueix per la mateixa fissura fins endinsar-se en el famós túnel de de 5-6 metres. Tot sortint del túnel, es troba la R2 (força equipat amb claus i spits).


La tercera tirada surt recte amunt (IV+) uns 5 metres (spits visibles) per girar a la dreta per sobre una vira (la via Madier segueix recte). Tot remuntant es troba fàcilment la R3.


El quart llarg surt en tendència a la dreta (IV+), fins arribar a una placa que cal superar fins al cim d'un esperó, tot arribant al límit entre la cara sud i la cara est (gairebé net). La R4 es sobre un clau i un buril i decideixo reforçar-la.

De moment el temps aguanta però els núvols no paren de créixer.

El cinquè llarg és el més equipat de la via, tant sols cal seguir els spits. Té una sortida un pèl xunga (V) i després es deixa fer molt bé i gaudint de bona roca fins a la R5.






El pati ja comença a ser imponent.

La sisena tirada va pel fil de l'aresta entre la cara sud i la cara est. A diferència de l'anterior, l'haig de protegir íntegrament, buscant l'itinerari més lògic. No passa de IV+ / V però es força llarg i el fregament de les cordes m'impedeix arribar a la vira Boell. Montu la R6 uns 5 metres per sota, aprofitant dos claus i reforçant-la.

Em cauen dues gotes a la ma..... "mecachís!".... "no fumis!".

Per sort, la pluja s'atura. Cal anar per feina.

Setè llarg (fàcil III); l'Adrien arriba a la vira Boell. Una amplia feixa a 2/3 de la paret. Fa un llarg flanqueig per anar a buscar la R7 a la cara oest. Passem per sota de la famosa fissura Madier 6a+ (un altre dia ja caurà...)



Vuitena tirada. La Martina m´havia comentat que calia seguir recte amunt, per un diedre molt obert fins trobar una vira a la dreta que dur a la R8 (màxim IV). Començo a remuntar el diedre obert fins que em trobo amb un clar esperó fissurat que neix a la meva dreta i s'enfila ben "tieso"... serà per aquí?

Em decideixo a tirar-li. Vaig escalant el "peaso" de llarg, totalment des-equipat i allò cada vegada pica més... l'Adrien em fa saber que ja duc 40 metres..... vaig tirant.

Quan duc uns 50 metres, em trobo l'únic pitó del llarg. El xapo i quina és la meva sorpresa quan el clau es queda penjat del mosquetó...... glups! .... caldrà auto protegir-se bé fins al final....



No veig la R......"Pere, et queden 5 metres!", em comenta l'Adrien pel walki.

Per fi, desprès de superar un petit sostret, apareix la R8 (dos bonics parabolts de la via Visita Obligada, totalment equipada).

Miro a l'esquerra i localitzo la famosa vira de IV..... m´he desviat massa aviat i m´he ficat en una variant de V+ .... Cony!, ja m'estrenyava a mi que allò piques tant...

Novena tirada: ens trobem davant de les acanaladures Stoffer. Aquí hi ha dues possibilitats: recte amunt des-equipat (IV+) i la variant de la dreta equipada amb spits (V). L'Adrien, força cansat, decideix tirar cap a la dreta. El llarg es fa "llarg". Els passos costen de sortir. Comencen a caure de nou 4 gotes. Dubto de veritat per primera vegada.

A empentes i rodolons, l'Adrien aconsegueix superar el pas difícil i munta la R9 allà on pot, amb 2 friends i un tascó, a prop de nou de la cara est.

Deixa de ploure per començar a ......granissar!....

Pujo com una bala..... l'hem d'acabar!, el cim ja no és lluny.

Desè llarg: ha parat de granissar, el granIt està humit, les cordes i el material també, però surto volant a buscar el cim. Cal superar petits esperons (IV) sobre la cresta de l'avant-cim. Comte perquè el patí ja imposa molt.

Encara no veig el cim..... com pot ser?

Escalo una xemeneia d'uns 5 metres i trec el cap..... ja hi soc!, gairebé ho hem aconseguit....

El cel està completament tapat.... força carregat..... fa por....

Arribo just a la punta d'aquesta enorme sageta.

El cim es reduït.

Uns quants blocs que tant sols deixen espai per a una o dues persones.

Monto la R amb dos bagues sobre dos grans merlets i, llavors.......... sento aquell soroll per primer cop.......

Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Absolutament tots els pels de la meva pell s'eriçen de cop...... no pot ser!
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Tot el granit que m'envolta, tot el cim, les roques dels meus peus ......Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Quina por! Per Déu! ..... "Adrieeeeeeeeeeeeeen!, sube cagando leches!!!". No em fa falta el walki perquè el meu estimat amic em senti.....

Arriba tot somrient...."que bién!, ya està!" em diu el pobre....
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

La cara li canvia de cop....."Que coño es eso?, ....no será lo que pienso?"....Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

"Nada, tranquilo, el agua que se evapora..." li contesto....

"Una mierda!, vámonos de aquí ya!"

Cal localitzar l'instal.lació de rapel.

Uns 10 metres per sota nostre, a la cara nord. En condicions normals és una fàcil des-grimpada per una placa de III, però amb tot xop i amb els nervis acumulats i el "peaso" pati a banda i banda, decidim abandonar una baga i fer un mini-rapel.

Arribo primer a la R..... "ja pots baixar!!".... L'Adrien em segueix ràpidament. Encara no les tenim totes. Som dues ferreteries senceres.... i l'ensurt encara dura.

Cal fer un rapel de 60 metres fins a una vira lateral i desgrimpar-la (III i II).

Ha parat de ploure, però les cordes estan ben molles.

Normalment faig un nus simple per unir les cordes. D'aquesta manera mai he tingut cap problema. Però no se perquè, decideixo fer un doble pescador. La R son dos parabolts units per una cadena amb una anella central, més un spit més allunyat amb una anella.

Passo les cordes per les dues anelles i començo el rapel. Vaig poc a poc. Està moll, la placa rellisca i les cordes t'empenyen cap a la cara oest. Cal fer contrapès per no fer un "vuelo" sobre el buit que tinc tant sols a 1 metre a la meva dreta.

Arribo a la vira..... "lliure!!"

L'Adrien baixa a poc a poc.

El temps sembla que ens dona un petit respir i la Dibona també....

Però la muntanya encara té preparada una sorpresa d'última hora...encara no es dona per vençuda....NO PODEM RECUPERAR LES CORDES!!!

Ho provem una vegada i un altre.... nosaltres estirem per una banda i la muntanya estira per l'altre... i té més força!

No m'agrada l'idea d'haver de remuntar 60 metres i acostar-me de nou al cim, però sembla que és l'única solució. Per sort el temps millora una mica. En pocs minuts estic de nou a la R.

La merda del doble pescador s'ha ficat a una fissura! L'allibero, comprovo que les cordes llisquen bé, deixo el nus fora de qualsevol obstacle i torno a rapelar...

Arribo amb l'Adrien. Estic molt cansat. Son les 5 de la tarda. Portem més de 8 hores....

Tornem a estirar i ..... les "putes" no baixen!!!!! ..... "em cago amb la mare que les va parir!"... "com potser????"......

Ja no podem més.... decidim abandonar les cordes i recuperar-les el dia següent...

Encara hem de fer la des-grimpada de III. Normalment la gent la fa en "ensamble" posant alguna assegurança intermitja. El pati s'imposa. Però nosaltres no tenim cordes.... així que toca fer-ho a "pèl".

Poc a poc, anem desgrimpant. L'Adrien ho passa fatal, és la seva assignatura pendent. Fins que arribem a un punt una mica delicat. Passo primer i tracto de tranquil.litzar-lo.... però no es mou.

Miro a l'arnès, encara tinc un cordino d'uns 5 metres. Ell també en dur un. Torno amb ell, els unim i l'intento assegurar utilitzant un merlet.

Per fi passem el pas i arribem a les congestes de neu del coll de la cara nord.

Ens calcem les botes i seguim la clara traça que en 30 minuts ens durà fins al refugi.

Estem molt, molt cansats. Però també molt, molt contents.

Ha estat un gran esforç, tant físic com psicològic. Em lluitat tots dos molt. Em pagat un bon preu per fer el cim de la Dibona, però ha estat una experiència ÚNICA.
Escalada d'alta muntanya autèntica, el meu primer 3.000 en peus de gat!.

Son d'aquelles vivències que recordes tota la vida. Que reforçen els llaços d'amistat i t'uneixen encara més al teu company de cordada.

Sopar calent al refugi.

Una bona ampolla de vi per celebrar-lo.

Riures i alegries mentres la foscor guanya terreny, allà fora.

La Dibona encara ens vigila, envoltada de les ombres del capvespre.

Abans de fer-se fosc del tot sortim fora del refugi a despedir-nos d'ella.

Brindis amb dedicatoria i a dormir...

Un dia inoblidable!

dissabte, 9 de juny de 2007

Resultats de la Prova de l'ECAM

Bé, després d'uns dies on el resultat de la meva prova era "NO PRESENTAT"(....?????....), avui surt publicat un bonic "APTE".

Així que ara tant sols resten les pràctiques per ser monitor de l'ECAM.

Per celebrar-ho, marxem tota la setmana que ve als Alps: primer a la zona dels Ecrins i més tard a la zona de Chamonix.

A veure si el temps i les forces acompanyen i podem fer alguna coseta interessant.

Ens veiem a la tornada!

divendres, 8 de juny de 2007

Cadena “d’inseguretats”

Per tots nosaltres dir què, l’alpinisme o l’escalada, és una activitat de risc, tan sols és una obvietat.
La nostra passió es desenvolupa en un medi vertical, sovint canviant i hostil.
La muntanya i les seves parets, no sons naturals per l’homo urbanus.
Existeixen però, diferents tipus de risc: alguns de més o menys controlables i d’altres imprevisibles.
El coneixement del material i de les tècniques adequades, juntament amb la nostra experiència, poden ajudar-nos a gaudir d’una bona escalada, fent disminuir força el risc d’un accident.

Alhora, un desconeixement de les tècniques de paret o un mal ús del material, poden arribar a posar en situacions de risc a tota la cordada.
Com la muntanya és sinònim de llibertat, cadascú de nosaltres pot utilitzar les maniobres i aparells que cregui oportú.
Però tots sabem que, determinades tècniques o materials son molt més SEGURES o SEGURS que d’altres.
La filosofia d’aquest blog, com ja sabeu, és donar-les a conèixer o recordar-les als escaladors
que no les hi tenien presents, deixant desprès al seny individual de cadascú de nosaltres, la el.lecció de la més adequada.

I per fer-ho més didàctic…. que millor que un cas REAL!

La meva intenció és la no ferir a ningú i, per tant, no donaré a conèixer ni el dia, ni la paret on em vaig trobar amb.....
....LA CADENA "D'INSEGURETATS".

Explicaré l'història i desprès faré les meves conclusions (vosaltres en podeu dir la vostra...)

Un dia qualsevol a una paret qualsevol. Cordada de dues persones: un home i una dona.

La dona sembla una escaladora novell, l'home se'l veu més bragat.

Volen fer una via de 6 tirades. El tercer llarg és una fissura semi-equipada.

A la paret evolucionen, per sobre d'ells i repartits en varies vies, 5 cordades més, entre elles la nostra.

Duen una corda simple de 70 metres (crec que de 10,2 mm)

La nostra via va paral.lela a la seva.

Mentre jo estic a la meva R2, l'home inicia el seu primer llarg..... tant ell i com ella van sense casc.

Arriba a la seva R1, però decideix empalmar els dos primers llargs.

En pocs minuts, arriba a la R2, 2 metres per sota de la meva i munta la "reunió".

Fa vent...la comunicació amb la seva asseguradora, 65 metres per sota és difícil.... i ell es posa nerviós... renega.

Finalment aconsegueix fer-li saber que està a la R. La companya el deixa lliure i ell comença a recullir corda.

Passa el temps i ell contínua recullin corda.. fins que veu el cap de corda lliure 30 metres per sota d'ell.... la companya s´ha distret i ell ha recullit massa corda...

Més renecs i crits....

Amb molta, molta sort, aconsegueix fer arribar la corda de nou fins a peu de via.

La dona s'encorda i ell "l'assegura" amb un vuit penjat directament de l'únic mosquetó de seguretat de la "reunió".

La pobra reb una gran esbroncada quan arriba a la R.

Ell "l'autoassegura" a la "reunió" i es disposa a fer el següent llarg que cal equipar amb friends i tascons.

No xapa rés al sortir de la R, fins arribar a una petita savina, uns 5 metres per sobra de la R, on la dona (molt nerviosa i atabalada) "l'assegura" amb un "grigri"!

-------------------------------

-------------------------------

Sense voler jutjar a ningú faré un petit ANÀLISI DE LA "SITUACIÓ"..........

Anar a fer via llarg sense casc és, simplement, una temeritat.

Si a sobre, tens 12 persones per sobra teu, remenant ferralla i la via acaba en una feixa pedregosa...sense comentaris.
Conclusió 1: millor utilitzar el casc sempre i sobretot en via llarga.

La comunicació dins una cordada és primordial. Cal acordar un codi, per exemple de tirades de corda, per fer saber el company que ja hem arribat a la R si no ens sent o no ens veu. Sobretot si volem enllaçar dos llargs.

Conclusió 2: acordar la comunicació abans d'iniciar el llarg.

És molt important, que el 2on s'encordi abans de que surti el primer, i encara més si és novell. Així podrem comprovar-nos mútuament els nusos, evitem que la corda s'escapi quan la recullim des de la R, i en cas de tenir que despenjar al 1er (per qualsevol problema que pugui tenir) evitarem que la corda s'acabi i se'ns escapi de l'aparell d'assegurar.

Conclusió 3: ens encordem tots dos abans d'iniciar el primer llarg.


La "reunió" mereix un comentari especial.
És un dels principals esglaons de la cadena de seguretat.... cal que sigui a prova de bombes!!!
Mai muntarem una R amb mosquetons sense tanca de seguretat (sobretot, si a sobre, en tenim!), les possibilitats d'obertura accidental sempre hi son.
Intentarem (sempre que puguem) muntar un triangle de repartimen de forces.
En aquest cas, ha utilitzant un triangle "americà" o "simple" que no reparteix equitativament les forces sobre els punts d'ancoratge i crea tensions transversals. La baga és massa petita i els mosquetons son sense tanca de seguretat
Conclusió: abans de sortir de la R, el primer comprovarà que dur el material suficient per muntar una R.

Però com montaríem una R amb 2 mosquetons sense tanca de seguretat, una baga petita i un sol mosquetó amb tanca de seguretat????

L'opció que utilitzaria jo, seria renunciar a un triangle de forces i utilitzar un muntatge en línia utilitzant la corda d'escalada.
Faig un nus vuit o nou amb la corda que surt del meu arnès sobre un dels parabolts utilitzant el mosquetó de seguretat (d'aquesta manera ja estic auto-assegurat) que serà el punt principal de la R.
Poso els dos mosquetons contraxapats a l'altre parabolt i utilitzo la corda que surt del primer parabol per fer una ballestrinque sobre tots dos (d'aquesta manera aconsegueixo reforçar el primer encoratge).
Amb la petita baga em puc recullir els cabells ( si tenim...)

Millor no auto-assegurar-se a la R amb cintes-expres (possibilitat d'obertura accidental) i de poc serveix utilitzar el mosquetó de seguretat penjat d'un mosquetó sense tanca. En aquest cas és molt més segur fixar-nos directament al parabol.
Conclusió 5: la cadena de seguretat, com menys elements tingui, més segura és.




Utilitzar un vuit, penjat de la "R" per assegurar al 2on ja és un ERROR GREU, que genera un PERILL evident pel 2on de cordada.

Tots sabem que el vuit té poca capacitat de frenada, però quan les cordes formen un angle de 0º, la capacitat de frenada és mínima.

Si l'assegurador es distreu, deixa uns metres de conva al 2on i aquest cau en algun pas..... no crec pas possible que aconsegueixi aturar la corda passant a tota velocitat pel vuit, com si fos una pol.litxa.
Conclusió: si volem utilitzar un sistema d'assegurament no autobloquejant (vuit o placa), assegurarem sempre al 2on amb l'aparell calçat a l'anella ventral de l'arnés, fent un re-enviament de la corda/cordes a un punt alt de la R (per aconseguir un angle de 180º) i sempre ben atents!

Però el MÉS PERILLÓS és assegurar al primer des de aquesta precària R amb un GRIGRI, SENSE XAPAR RÉS abans de sortir.
Aquest és el segon GREU ERROR, amb possibles conseqüències desastroses....
Tenim un factor 2 brutal! .... amb un aparell de frenada gairebé estàtic!!!
Si el primer cau, primer ho farà directament sobre la seva asseguradora (que rebria un terrible impacte) i acabaria de caure uns metres més avall de la R, sent frenat en sec pel maluc de la seva asseguradora... l'enorme força de xoc (sobre 8 -10 Kn, es a dir entre 800-1000kg) acabaria de rematar a tots dos.... i això no fa gens de riure.

Conclusió 7: si tenim un vuit i un grigri en corda sinple... el més segur es que el segon asseguri dinàmicament al primer amb el vuit i el primer asseguri estàticament al 2on amb el grigri penjat de la R.


És obvi que cal xapar un dels dos punt de la R per evitar el factor 2, evitant una força de xoc límit sobre el primer de cordada i sobre la mateixa R.

Es prudent que l'assegurador es pengi de la R (auto-assegurat utilitzant la mateixa corda) uns metres per sota de la R (tants com lluny està la primera assegurança), evitant la caiguda del company a sobre seu.
Tampoc és correcte utilitzar una corda simple i un sistema de fre estàtic (grigri) en un llarg on ens hem d'autoassegurar posant friends i tascons. Les forces de xoc generada per una caiguda aturada d'aquesta manera, podrien arribar a arrencar les assegurances.
Bé, m´ha sortit un article una mica llarg... però he cregut que seria interessant

A veure si algú fa alguna aportació més.