dimecres, 27 de juny de 2007

"Amistats perilloses"

"Els meus amics i les muntanyes"

D'aquesta manera volia titular aquesta entrada.

Però aquests dies estic visquent una situació ben trista.

Sempre he cregut que no hi ha res més bonic que viure la muntanya amb els amics.

Riure junts.

Patir plegats.

Lluitar.

Recolçant-nos uns amb els altres.

Disfrutar de moments inoblidables.

Passar junts engoixes i pors.

Aquesta és la meva filosofia.

Compartir i no pas competir.

Son dues paraules que s'assemblem molt, però que duen a dues veritats totalment oposades.

Jo escalo amb gent que té més grau i d'altres que tenen menys.... i què?

Això mai m'ha importat.

De veritat.

Escollim una sortida plegats, busquem una via pel seus múltiples atractius.

Per conèixer un nou territori.

Gaudir del paissatge.

Més o menys equipada.

Noves parets.

Per disfrutar d'un bon sopar després de l'activitat.

El grau tant sols és un factor més i sempre adequat a les persones que hi anirem.

No entenc el fet de triar una via per lluir-se davant dels altres.

Per veure'ls patir.

No entenc el "chati-factor".

Jo tinc amigues i amics, no faig distincions.

Em sento feliç escalant amb tots.

Compartir i no pas competir.

Però hi ha una persona molt propera que no pensa igual.

Té una altre concepció del món de la muntanya.

La que tant sols es dedica a comparar-se amb els altres.

La que vol millorar de nivell, no per superar-se a si mateix, si no per ser sempre més que tu.

Son persones que passen tot pel sedàs de la testosterona.

Tant sols raonen amb el que els hi penja entre les cames.

"Pit i collons"..... SEMPRE!

Compartir i no pas competir.

Sempre són "ells" qui escolleixen la via i "tu" qui t'apuntes si vols..... és el que hi ha....no tens veu.

Que menyspreen a les altres persones per no ser capaços de treure's aquell pas.

Que et posen negre si et baixes d'una via per qualsevol raó.

Que critiquen els altres per ser massa prims o massa grassos.

Que son capassos de crear una llegenda negra sobre tu, obligan-te cada sortida a desmentir el darrer comentari o a sotmetre't a un examen públic.

Jo no haig de demostrar res a ningú. Només faltava!

Qalsevol activitat que puguis realitzar sempre serà "infravalorada".

Qualsevol iniciativa del tot menyspreada.

Compartir i no pas competir.

Jo no entenc l'enveja a la muntanya.

No entenc l'escalada com un "examen" constant del teu nivell.

No entenc com es pot esbroncar al company per deixar-te una baga llarga en un pas difícil.

No entenc com algú es pot negar a ajudar a un segon de cordada si ho està passant malament.... perquè fer-lo patir?..... per demostrar que tu ets millor....?

Poc a poc, m´he allunyant cada vegada més, d'aquest "tipus" de visió.

No va gens amb mi.

Però ja estic fart.

No entenc l'amistat amb condicions.

Compartir i no pas competir.

Prou de crítiques, mentides i comentaris malintencionats.

Molt bé, .... tu ets el millor.... però avui et quedes una mica més sol.

I curiosament, qui està trist sóc jo.

PD
Sempre hem queda un riure....

9 comentaris:

martina ha dit...

Hola Pere!!!
Sóc la Martina!!!
Ostres ostres!!! m'ha agradat molt el text... estic TOTALMENT d'acord amb tu!!!
Ja estic RECUPERADÍSSIMA i fent un munt d'activitat... el 16 me'n vaig als Alps... Destinació 1: Dôme de Niege (curset), i destinació 2: Valais E: Breithorn, Dufourspitze i Rimpfischhorn !!!
Si si, m'estic passant de la roca calenta a altres coses jejeje!!!!
Una ABRAÇADA GEGANT!!!!!

Gatsaule ha dit...

Osti Pere, hauríem de saber qui és aquest tan perillós....

Tens un blog una mica misteriós, tot de cop ha aparegut un/una menut/menuda molt eixerit/eixerida que potser se t'assembla una mica...., o potser no ?

Si és que si, la meva enhorabona !!

Star Fisherman ha dit...

Qué no ... qué no!!!
Tant sols és un video-pet que he trobat per desdramatitzar una mica l'article....

jaumeppiqueras ha dit...

Hola, molt d'acord amb el teu escrit, la gràcia de la muntanya és que tothom hi disfruta a la seva manera i no hi ha regles estrictes, de prepotents egoïstes n'hi ha a tot arreu, cal no amoïnar-s'hi, la vida posa a tothom al seu lloc.

Pekas ha dit...

Qué decir qué no se haya dicho...
de todo hay en la huerta del señor... :-))))

Pero será por la edad... por lo vivido... por la vida en si.. permíteme citarte unas palabras...

"El mejor modo de aprovechar el presente es no dejar en ningún momento de aprender de quién y de lo qué nos rodea , sea aparentemente..bueno...o malo..."

Salud i muntanyes... !!!!!

Cristina ha dit...

ei starfisherman, moltes gràcies per les teves fotos , tan de bo jo mateixa pugues algun dia enviar-te fotos semblants fetes per mi...
moltes gràcies i ja les aniré possant al blog, avui ja he estrenat una per això, no m'he pogut estar...ejejjejee
petons de les mateixes coloraines de l'Arc de Sant Martí!!!

ratafiaire ha dit...

Tiu quin misteri... Tan t'hem amargat la vida... Però si ets el principal consumidor de maillons de Mataró... je,je,.. perdón. Fets i no paraules, i tu demostres cada dia el què vals.
Cadascú escala com vol i amb qui vol, o sigui que a pescar estelss...

Star Fisherman ha dit...

Ei, Ratafiaire!
Aquest article és en singular... no en plural.
Cap dels meus amics m'amarga la vida... sino ja no serieu els meus amics...
Tant sols son maneres de veure i viure la vida... tant sols això...
Però els extrems d'una sola corda sempre uneixen....potser ara alguns de nosaltres estem més allunyats..., però encara estem encordats junts, estigues segur... ja ho veuràs...
Temps al temps...
I vigila!.... que d'estels en podem pescar tots! je je je...
Una abraçada!... ens veiem demà!

ratafiaire ha dit...

Pos jo en se d'un que està una mica preocupat pq no li contestes els missatges ni les trucades,,... i quan ha vist el post s'ha pensat que nava directament per ell... o sigui que si no és així potser millor aclarir les coses, no fos cas que el tema es fes més espès.