dimecres, 20 de juny de 2007

Aventures pels Alps (1era part): L'agulla Dibona.

Aquesta és la petita narració de les meves aventures pels Alps.


Diumenge, 10 juny del 2006
He quedat amb l'Adrien a les 06.30 a Barcelona.
Tot just veure'm, em comenta que ha trucat a l'Oficina de Guies de Chamonix i que, degut a les nevades recents, ens aconsellen esperar 2 o 3 dies abans d'intentar fer el cim del Montblanc.
Així que, ràpidament, ens decidim acostar-nos primer al macís dels Ecrins i a la meva estimada agulla Dibona. És curiós l'atracció que aquesta muntanya transmet a tots els escaladors. Tant sols veure-la en fotografies, ja t'hi enamores.

Però el moment descobrir-la, mentre fas l'aproximació, es realment màgic. No te l'esperes i pam!... apareix allà enmig de la vall, esperant, desafiant, esvelta i bella. La seva paret sud, s'enfila amunt, molt amunt. apuntant al cel, perfilant-se cada vegada més, fins arribar als seus 3.131 metres d'alçada. Quina passada!

Arribem a Grenoble, desprès a Bourg d'Osains i fins el petit poblet de La Berarde, on deixem el cotxe. Ha estat un viatge de 6 hores, gairebé sempre per autopista, que no s'han fet especialment llarg (segur que la il.lusió de marxar hi ha contribuït).
Ara cal pujar fins al refugi de Soreiller, uns 1.200 metres de desnivell (3 hores). El camí remunta la vall fins a entrar a una zona engorjada ben bonica. L'Adrien va fort, em va deixant enrere però m'espera quan la distància creix massa.




Creuem un petit pont i de sobte, veiem el nostre objectiu.

El meu amic queda molt impressionat. L'agulla imposa.

Ens queda la meitat del camí per arribar al refugi, situat just al peu de la Dibona.

Arribo força cansat, els últims metres, una fina cortina de pluja em dona la benvinguda.... el mal temps ens tornarà a vèncer? .... no ens donarà una oportunitat per enfrontar-nos al gegant de pedra que tenim davant??


Ens reb la Martina, la simpàtica guarda del refugi.

Sopem.

A l'exterior la pluja va cedint, fins parar del tot.

Son les 21.30, acabem de comentar l'estratègia de demà i rebem els darrers consells de la nostra amiga. Decidim no aixecar-nos massa aviat i deixar temps al granit per assecar-se.


Hem escollit la via clàssica de la cara sud: una combinació entre la Madier, la Boell, la Berthet i la Stoffer..... esperem no perdre'ns!



Dilluns, 11 de juny del 2006

Son les 8 del matí. El dia es presenta variable, núvols i sol, però sembla que aguantarà.

Esmorzem neguitosos i a les 9 ja som a peu de via (tant sols a 5 min del refugi).



El primer llarg l'obre l'Adrien. Va per la fissura característica del primer terç de la paret. Tot i no passar de IV, cal anar en conte, les zones obagues encara estan força humides. Arriba a la doble R1 sense cap problema (gairebé neta).

La Martina ja ens havia indicat que tant la R1 com la R2, havien estat re-equipades i doblades, degut a la coincidència en l'inici de vàries vies (la Madier, la Sud clàssica, ...) i l'acumul de cordades.

Nosaltres, però, escalem completament sols.

A mi em toca el llarg 2 (IV+), molt maco i divertit. Segueix per la mateixa fissura fins endinsar-se en el famós túnel de de 5-6 metres. Tot sortint del túnel, es troba la R2 (força equipat amb claus i spits).


La tercera tirada surt recte amunt (IV+) uns 5 metres (spits visibles) per girar a la dreta per sobre una vira (la via Madier segueix recte). Tot remuntant es troba fàcilment la R3.


El quart llarg surt en tendència a la dreta (IV+), fins arribar a una placa que cal superar fins al cim d'un esperó, tot arribant al límit entre la cara sud i la cara est (gairebé net). La R4 es sobre un clau i un buril i decideixo reforçar-la.

De moment el temps aguanta però els núvols no paren de créixer.

El cinquè llarg és el més equipat de la via, tant sols cal seguir els spits. Té una sortida un pèl xunga (V) i després es deixa fer molt bé i gaudint de bona roca fins a la R5.






El pati ja comença a ser imponent.

La sisena tirada va pel fil de l'aresta entre la cara sud i la cara est. A diferència de l'anterior, l'haig de protegir íntegrament, buscant l'itinerari més lògic. No passa de IV+ / V però es força llarg i el fregament de les cordes m'impedeix arribar a la vira Boell. Montu la R6 uns 5 metres per sota, aprofitant dos claus i reforçant-la.

Em cauen dues gotes a la ma..... "mecachís!".... "no fumis!".

Per sort, la pluja s'atura. Cal anar per feina.

Setè llarg (fàcil III); l'Adrien arriba a la vira Boell. Una amplia feixa a 2/3 de la paret. Fa un llarg flanqueig per anar a buscar la R7 a la cara oest. Passem per sota de la famosa fissura Madier 6a+ (un altre dia ja caurà...)



Vuitena tirada. La Martina m´havia comentat que calia seguir recte amunt, per un diedre molt obert fins trobar una vira a la dreta que dur a la R8 (màxim IV). Començo a remuntar el diedre obert fins que em trobo amb un clar esperó fissurat que neix a la meva dreta i s'enfila ben "tieso"... serà per aquí?

Em decideixo a tirar-li. Vaig escalant el "peaso" de llarg, totalment des-equipat i allò cada vegada pica més... l'Adrien em fa saber que ja duc 40 metres..... vaig tirant.

Quan duc uns 50 metres, em trobo l'únic pitó del llarg. El xapo i quina és la meva sorpresa quan el clau es queda penjat del mosquetó...... glups! .... caldrà auto protegir-se bé fins al final....



No veig la R......"Pere, et queden 5 metres!", em comenta l'Adrien pel walki.

Per fi, desprès de superar un petit sostret, apareix la R8 (dos bonics parabolts de la via Visita Obligada, totalment equipada).

Miro a l'esquerra i localitzo la famosa vira de IV..... m´he desviat massa aviat i m´he ficat en una variant de V+ .... Cony!, ja m'estrenyava a mi que allò piques tant...

Novena tirada: ens trobem davant de les acanaladures Stoffer. Aquí hi ha dues possibilitats: recte amunt des-equipat (IV+) i la variant de la dreta equipada amb spits (V). L'Adrien, força cansat, decideix tirar cap a la dreta. El llarg es fa "llarg". Els passos costen de sortir. Comencen a caure de nou 4 gotes. Dubto de veritat per primera vegada.

A empentes i rodolons, l'Adrien aconsegueix superar el pas difícil i munta la R9 allà on pot, amb 2 friends i un tascó, a prop de nou de la cara est.

Deixa de ploure per començar a ......granissar!....

Pujo com una bala..... l'hem d'acabar!, el cim ja no és lluny.

Desè llarg: ha parat de granissar, el granIt està humit, les cordes i el material també, però surto volant a buscar el cim. Cal superar petits esperons (IV) sobre la cresta de l'avant-cim. Comte perquè el patí ja imposa molt.

Encara no veig el cim..... com pot ser?

Escalo una xemeneia d'uns 5 metres i trec el cap..... ja hi soc!, gairebé ho hem aconseguit....

El cel està completament tapat.... força carregat..... fa por....

Arribo just a la punta d'aquesta enorme sageta.

El cim es reduït.

Uns quants blocs que tant sols deixen espai per a una o dues persones.

Monto la R amb dos bagues sobre dos grans merlets i, llavors.......... sento aquell soroll per primer cop.......

Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Absolutament tots els pels de la meva pell s'eriçen de cop...... no pot ser!
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Tot el granit que m'envolta, tot el cim, les roques dels meus peus ......Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

Quina por! Per Déu! ..... "Adrieeeeeeeeeeeeeen!, sube cagando leches!!!". No em fa falta el walki perquè el meu estimat amic em senti.....

Arriba tot somrient...."que bién!, ya està!" em diu el pobre....
Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

La cara li canvia de cop....."Que coño es eso?, ....no será lo que pienso?"....Bzzzzzzz.........bzzzzzzzz.......bzzzzzzzzz........ bzzzzzzz

"Nada, tranquilo, el agua que se evapora..." li contesto....

"Una mierda!, vámonos de aquí ya!"

Cal localitzar l'instal.lació de rapel.

Uns 10 metres per sota nostre, a la cara nord. En condicions normals és una fàcil des-grimpada per una placa de III, però amb tot xop i amb els nervis acumulats i el "peaso" pati a banda i banda, decidim abandonar una baga i fer un mini-rapel.

Arribo primer a la R..... "ja pots baixar!!".... L'Adrien em segueix ràpidament. Encara no les tenim totes. Som dues ferreteries senceres.... i l'ensurt encara dura.

Cal fer un rapel de 60 metres fins a una vira lateral i desgrimpar-la (III i II).

Ha parat de ploure, però les cordes estan ben molles.

Normalment faig un nus simple per unir les cordes. D'aquesta manera mai he tingut cap problema. Però no se perquè, decideixo fer un doble pescador. La R son dos parabolts units per una cadena amb una anella central, més un spit més allunyat amb una anella.

Passo les cordes per les dues anelles i començo el rapel. Vaig poc a poc. Està moll, la placa rellisca i les cordes t'empenyen cap a la cara oest. Cal fer contrapès per no fer un "vuelo" sobre el buit que tinc tant sols a 1 metre a la meva dreta.

Arribo a la vira..... "lliure!!"

L'Adrien baixa a poc a poc.

El temps sembla que ens dona un petit respir i la Dibona també....

Però la muntanya encara té preparada una sorpresa d'última hora...encara no es dona per vençuda....NO PODEM RECUPERAR LES CORDES!!!

Ho provem una vegada i un altre.... nosaltres estirem per una banda i la muntanya estira per l'altre... i té més força!

No m'agrada l'idea d'haver de remuntar 60 metres i acostar-me de nou al cim, però sembla que és l'única solució. Per sort el temps millora una mica. En pocs minuts estic de nou a la R.

La merda del doble pescador s'ha ficat a una fissura! L'allibero, comprovo que les cordes llisquen bé, deixo el nus fora de qualsevol obstacle i torno a rapelar...

Arribo amb l'Adrien. Estic molt cansat. Son les 5 de la tarda. Portem més de 8 hores....

Tornem a estirar i ..... les "putes" no baixen!!!!! ..... "em cago amb la mare que les va parir!"... "com potser????"......

Ja no podem més.... decidim abandonar les cordes i recuperar-les el dia següent...

Encara hem de fer la des-grimpada de III. Normalment la gent la fa en "ensamble" posant alguna assegurança intermitja. El pati s'imposa. Però nosaltres no tenim cordes.... així que toca fer-ho a "pèl".

Poc a poc, anem desgrimpant. L'Adrien ho passa fatal, és la seva assignatura pendent. Fins que arribem a un punt una mica delicat. Passo primer i tracto de tranquil.litzar-lo.... però no es mou.

Miro a l'arnès, encara tinc un cordino d'uns 5 metres. Ell també en dur un. Torno amb ell, els unim i l'intento assegurar utilitzant un merlet.

Per fi passem el pas i arribem a les congestes de neu del coll de la cara nord.

Ens calcem les botes i seguim la clara traça que en 30 minuts ens durà fins al refugi.

Estem molt, molt cansats. Però també molt, molt contents.

Ha estat un gran esforç, tant físic com psicològic. Em lluitat tots dos molt. Em pagat un bon preu per fer el cim de la Dibona, però ha estat una experiència ÚNICA.
Escalada d'alta muntanya autèntica, el meu primer 3.000 en peus de gat!.

Son d'aquelles vivències que recordes tota la vida. Que reforçen els llaços d'amistat i t'uneixen encara més al teu company de cordada.

Sopar calent al refugi.

Una bona ampolla de vi per celebrar-lo.

Riures i alegries mentres la foscor guanya terreny, allà fora.

La Dibona encara ens vigila, envoltada de les ombres del capvespre.

Abans de fer-se fosc del tot sortim fora del refugi a despedir-nos d'ella.

Brindis amb dedicatoria i a dormir...

Un dia inoblidable!

11 comentaris:

Kutrescaladors ha dit...

aaaahhhhhhh!!!!!!!!!!!!!quina enveja!!!!
jo també vul!!!!!!!
felicitats!!!! molt bona variant i sols!!! quina sort! pel que diuen sempre hi ha molta gent!!!
ja passaràs ressenyes a veure si aquest estiu pot caure!!

Moltes pero que moltes felicitats pel somni aconseguit! i per la bona redacció!

Gatsaule ha dit...

Enhorabona pel cim, i per la combinació de vies, ja sou uns alpinistes de debò !!

Com va acabar la història de les cordes ? Encara són allà dalt ?

PGB ha dit...

Carai! Una gran aventura! :)
Per sort tot va anar be i no us va fer cap visita cap llamp ;)

Les cordes be? :P

jaumeppiqueras ha dit...

Moltes felicitats per la via! quina mala sort que el temps us compliqués l'ascensió...la vira aquesta és ben aèria i a sobre molla! no et dic res...amb raó l'Adrien no les tenia totes.
Suposo que l'endemà recuperaríeu les cordes, amb bon temps el descens no és complicat, però el cansament i la tensió de la tempesta l'augmenten i molt, repeteixo felicitats per l'activitat!

JB ha dit...

holaaa

ostres, quina pasada de muntanya, quin perfil!!! crec que m'he enamorat :-)))

el yeti ha dit...

Moltes felicitats per la matxacada, la veritat es que mentres anava llegint, em posava a la vostra pell, i patia pel desenllaç de l´historia....
pero tot ha sortit bé!!!!
Enhorabona i gracies pel relat.

vicky ha dit...

Ei Tutu!
la realitat supera a la ficció, oi??....
Ja has trencat amb la maledicció del Dibona....;-))), però s'ha creat una de nova...je je je
Que farem amb tu ;-)))
Felicitats als dos fistros ;-)))

vinyi ha dit...

felicitats pere... a veure quan em poso bé per compartir amb tu alguna sortida.
:) un petó molt gran

Pekas ha dit...

guais...guais... la Dibona...el somni de molts de nosaltres...

Qui sap... aquest estiu..??? :-)))

espero que hagueu recuperat les cordes... :-))))

Cristina ha dit...

saps estimat starfisherman? amb el teu permís, m'imprimiré aquesta entrada i me la llegiré amb calma, amb molt de carinyo i calma.
Espero la teva foto ben aviat,
i petons i bona revetlla de SAnt Joan!!!

Star Fisherman ha dit...

Les cordes les va recuperar una cordada el dia següent (nosaltres ja havíem marxat) i es troben al refu.... espero que alguna ànima catalana coneguda que pasi per alli, me les baixi.... je je je...
La segona part .. ben aviat...