dissabte, 10 de novembre de 2007

Airun i el Mar d'Estels

Airun i el Mar d'Estels



Els pagesos del Montseny sovint m’expliquen històries i contes sobre la comarca.

Parlen sobre personatges fantàstics - alguns malèfics, d’altres salvadors- que apareixen i desapareixen enmig dels faigs i les sureres.

Els boscos hi són plens, creu-me ”, em deia l’avi Miquel, de Can Llobet, a prop del Turó de l´Home.

Però fins ahir, mai no havia sentit a parlar de la increïble llegenda de l’Airun.

La història me l’explicà una àvia centenària: la Dolors.

La Dolors és una dona petita o una petita dona, encongida pel pes dels anys, arrugada per les penúries i el treball de tota una vida de pagesa, però encara plena de llum i saviesa.

És una delícia passar un capvespre de tardor a casa de la iaia Lola, a Ca l’Espinal, una bonica casa pairal del 1795 al peu de les Agudes.

Ahir, mentre l’afable dona escaldava unes castanyes al caliu de la llar de foc del menjador de casa seva, em va sorpendre, una vegada més, amb un maravellós relat.

Fill, coneixes la història de l’Airun...?”, em va preguntar l’anciana, sense mirar-me, mentres les brases l’hi il.luminaven la cara, tot remenant les castanyes, ajupida.

No, àvia, mai n´he sentit a parlar...”, li vaig contestar encuriosit, assegut en una de les cadires de roure i vímet, vora la taula del menjador.

Vos me l’explicareu... oi, iaia Lola?”

Ves !, i tant que te l’explicaré, però abans menja una castanya, que fredes no són bones... je, je...

I aquesta és la història.......

Temps era temps.

Quan les carreteres i els cotxes no existien.

Quan els homes anaven i venien a peu, o amb el carro i la mula.

Quan l’única llum al vespre, era la de les làmpades d’oli, treient el cap rera les cortines de les finestres, mig entelades, aquí i allà, enmig de la negror.

Quan al Montseny o eres pagès o eres pastor.

Quan ben de nit, ja amb la lluna lluïnt al cel, els follets i les fades sortien a passejar i jugar pels boscos.

Temps era temps.

Quan tothom coneixia la llegenda de l’Airun i el Mar d’Estels ....

Al peu del Matagalls hi creixia un gran bosc de faigs cobrint tota la falda de la muntanya.

Un bosc espès i humit.

Vestit de verd a la primavera.

Nu i daurat a la tardor.

D’antic, que era conegut amb el nom de “La Fageda de les Fades”.

Els pagesos dels masos veïns explicaven que sovint, quan arribava el capvespre, si entraves al cor del bosc podies escoltar els cants encisadors d’aquestes petites criatures.

Es deia que totes les fades de nit sortien a jugar, tot recollint flors, mentre cantaven i ballaven.

Volant entre les fulles dels arbres deixaven una estela brillant al seu pas, un petit núvol de pols d’estels que es desfeia al cap de pocs segons.

I que, amb l’arribada del dia, a l’alba, cansades i esgotades s’amagaven per descansar, dormint sobre els seus llits de pètals, allà a dalt, ben amunt, sobre les copes dels enormes faigs.

La gent, però, les hi tenia por.

S’explicava que molts camperols, enlluernats per la seva bellesa i pels encanteris de les seves dolces cançons, s’havien perdut dins les profunditats del Gran Bosc.

Desorientats dins aquell dens laberint de troncs i branques, el camí de sortida desapareixia dels seus peus, màgicament, cobert per una estora de fulles groguenques.

Qui havia vist una fada, mai havia pogut sortir de la fageda i s´havia perdut per sempre.

Però, ben enmig d’aquella espessor, el bosc s’obria, per deixar mig veure un petit estanyol.

De forma arrodonida, les tranquil.les aigües s’arribaven a glaçar a l´hivern i eren ben fredes, fins i tot, a l’estiu.

Sempre lluïa un tel de boira enganxat com una estora vora la superfície, que desdibuixava les seves voreres, confonent terra i aigua.

El sol poc s’hi veia, vençut per la cortina de fulles i branques que rodejaven el petit llac, així, les seves aigües sempre eren fosques, denses..... negres.

Res s´hi reflaxava, res.

L’estany era obscur i trist.

Els homes i les dones, el temien, ningú s’hi volia acostar, es deia que estava... maleït!

Si glaçat de por no et vols quedar, a l’Estany Negre no t’has d’acostar...”

I aquí, en aquest racó amagat, perdut en el cor del bosc, hi vivia l’Airun.

La més petita de totes les fades del Montseny.

De la mida d’un bolet era ,però, la més juganera i simpàtica del bosc.

Sempre reia, sempre estava contenta.

Sempre feliç i alegre, no coneixia la tristor.

De cor net i pur, no coneixia ni la malícia ni la injustícia.

Nit rera nit, cantant i ballant.

Li agradava molt volar fent saltirons per sobre les aigües de l’estanyol. Tocant amb la punta dels seus peus nus la freda superfície, dibuixant onades al ritme de la seva aèria dança.

I de tant en tant, feia volades molt, molt altes, intentant tocar els estels amb les seves mans, perfilant la seva figura sobre la gran lluna plena.

Duia una llarga i daurada cabellera, que serpentajava i brillava empesa pel vent del Nord.

La seva cara era blanca com la neu, els seus ulls verds com l’herba i els seus llavis vermells com el foc.

Lluïa un llarg vestit de seda, sense mànigues, fi, lleuger i molt suau, amb brodats de flors de colors.

I al volar desplegava les seves delicades ales, recollides a l’esquena, com una dolça i fràgil papallona.

Un dia la nostra petita fada, encuriosida com sempre, va decidir fer un cop d’ull al món dels homes.

Decidí pujar al cim de les Agudes, i des d’allà, veure-ho tot.

I així ho feu.

Una nit, quan el bosc dormia, s’enfilà muntanya amunt, remuntant tarteres i pedregams, esperons i fissures.

Fins a la cresta cimera, fins el cim.

I obrí els ulls al món de les persones.

I què va veure la dolça fada?

Guerres, lluites i violència.

Injustícies, pobresa i fam.

Nens i nenes sols plorant.

Boscos cremats, mars embrutits i cels contaminats

Animals extingits. Plantes i arbres desapareixent.

El cor de l’Airun es quedà glaçat.

La tristesa va invaïr la seva ànima.

La petita fada, completament abatuda, va tornar al seu bosc, a la Fageda.

La pobreta s’aturà al costat de l’estany, just a la vora de l’aigua.

Es quedà ben quieta, cada vegada més moixa, mentre l’estany li mullava els peus nus.

Llavors, una petita llàgrima de tristor va néixer dels seus ulls i lliscà per la galta, fins arribar a la fina barbeta de la fada.

En aquell instant fou, quan la llàgrima del primer plor d’una fada, caigué dins l’Estany Negre.

I just quan la llàgrima tocà les fredes aigües, la màgia de la jove fada, la convertí en un bonic i brillant estel, lluent sobre la fosca superfície del llac.

I així, la tristor del cor de l’Airun es va anar transformant en centenars de milers d’estels, que aparegueren del no rés surant sobre l’estanyol.

La fada restà inmòbil, quieta i freda.

El seva vida s’anà apagant.

Poc a poc, tot l’amor i felicitat que l’omplia s’anà fonent, llàgrima rera llàgrima, com el gel davant del foc.

El foc de les injustícies del món de les persones.

Fins que l’última bufada de vent abans de l’albada, s’emportà l’ultima llàgrima que li quedava.

I el seu cos fred i sense vida es convertí en pedra.

Allà restà, morta de tristor la petita Airun, al costat d’un mar d’estels.

Diu la llegenda que, avui en dia, veient cada cop un món pitjor, en fer-se fosc, encara s’escolta el cant trist de la petita fada i es pot veure com els estels començen a lluir a milers, sobre el mirall de les fosques aigües de l’estanyol......

I ... vet aquí un Mar d’Estels,
vet aquí una trista fada,
aquesta història,
ja està acabada.

Què xicot, què t’ha semblat el conte ... ?” Em preguntà la iaia Lola.

Feia estona que estava bocabadat escoltant aquella dona explicant-me la trista història de l’Airún.

Caramba, iaia! .... sempre em sorpreneu!” Li vaig contestar.

Tant sols són contes de l’avia, no hi ha per tant, no en facis gaire cas....” Em contestà l’anciana.

Després de fer-li un parell de petons i d’agraïr-li de nou la seva amabilitat em vaig acomiadar de la Dolors.

Era tard i fosc, calia tornar cap casa.

Dins el cotxe, encara veia pel retrovisor les llums de Ca l’Espinal, quan quelcom inexplicable succeí.

Conduint de baixada cap a Mataró, a I’alçada de Sant Marçal, em va semblar sentir una trista cançó venint del bosc i alhora, entre els arbres, vaig alvirar un fosc estany ple d’estels.

Llegenda o veritat, ves a saber!


Pere Tutusaus Cinca
Mataró, 11 de novembre del 2006
Dedicat a la meva dolça filleta, la Laia.

5 comentaris:

Pekas ha dit...

Un bon detall... un bon conte... una bona vía... ;-))))

मोन्त्से ha dit...

Bonic conte!

Grimpaires ha dit...

Que tal Pere, no havia vist el teu comentari soc un desastre amb aixos del bloc i els comentaris.
La via sembla maca, diosnidor amb els rappels de nit.. ;))

Ramon

AIRUN ha dit...

Un conte molt especial pels que l'hem vist néixer. Preciós...

Ther ha dit...

Ostres que maco!!! hi ha algu que es mou dins el cor ara mateix. Gràcies