diumenge, 15 de juny de 2008

Taghia: aventures al Marroc.

Fa una setmana, dos cavallers, un de francès i un de català, van partir de Terres Cristianes vers la seva particular Creuada. Cap a la conquesta de Terres Morisques.
Cadascú d’ells se’n duia les seves millors armadures (uns 22kg segons Ryanair) i els millors ànims per enfrontar-se a l’aventura i atacar les muralles de la Terra de la Mitja Lluna.
El passat dissabte, arribaren de nou a Girona.
Derrotats i destrossats. Desanimats i mig-malalts.
Les parets de les Terres del Magreb que van intentar atacar són tan altes i dures que han estat gairebé inexpugnables pels atrevits cavallers.
Les Gorges de Taghia només tenen un amo: Al.là.


Dissabte, 13 de juny.
A les 10 sortim d’Argentona. L’Anna ens acompanya a l’aeroport de Girona. El nostre vol surt a les 12h50, així que dues hores abans ja estem fent cua per facturar. Tothom que va a Taghia ho fa via Marrakesh, és la ruta més curta. Nosaltres volarem via Fés perque l’Adrien va aprofitar una oferta de darrera hora. Passem una mica de nervis alhora de posar la motxil.la sobre la cinta. “18kg” marca la meva i “22kg” la de l’Adrien. Ens toca desfer-la (el pés màxim és de 15kg) i fer un traspàs cap a la petita. Al final pujarem a l’avió les cordes. Encara recordo les cares dels del control de seguretat. Per sort no ens van dir res.
Vol tranquil fins a Fés. L’aeroport és a 15km de la capital. Pots agafar un gran-taxi però et cobren el que volen, és molt més econòmic pendre el bus 16 (3,50DM=0,35€) que et deixa a l’estació de tren. Allà si que pots parar un petit-taxi (característicament pintats de vermell i amb tarifa econòmica). Ens costa 12DM=1,20€.
El taxista, que té el “vehicle” tunejat amb tot de fotos de l’Eminem(¿?), ens pilla les motxilles i les tira a la vaca sobre del petit taxi. Sense lligar ni rés. A tota pastilla pels carrers plens de Fés, bocinant a tot i a tothom.
Com que el pressupost del viatge era baix, vam escollir una petita pensió per dormir: la Pensió DALILA (carrer Bab Oued Zhoun, 26 telf 035 74 06 57). Es troba just a l’entrada de la Medina. Habitacions senzilles però netes, la majoria amb bany (preu per nit 200DM=20€ per persona). Tracte molt amable.
Arribem, deixem les coses i ens disposem a “perdre’ns” per la Medina. Un altre món!. Intentem creuar-la per arribar a l’estació d’autobusos. Volem comprar el bitllet pel bus del dia següent cap a Beni Mellal. Us recomano sempre utilitzar la companyia oficial CTM (http://www.ctm.co.ma/ i telf. 212 22 43 82 82) tot i que el preu és una miqueta més car, els autocars són mil vegades millors que les “empreses paral.leles”.





Comprem els bitllets, tornem a “perdre’ns” per la Medina fins a la Pensió. Estem més de 5 hores caminant i ja em fan mal els peus. Decidim anar a fer un mos i a dormir. El bus surt….. a les 6 del matí!



Diumenge, 14 de juny.
Són les 5 de la matinada. Sona el despertador. L’Adrien, intranquil com sempre, ja fa estona que dóna voltes. Tanco les motxilles i anem a buscar un petit-taxi.
L’autocar és força nou, ampli i amb aire acondicionat. El bitllet ens costa 90DM+2,5DM per l’equipatge, total 92,5DM=9,25€ per fer els 300 km. Tardarem unes 6 hores. Compteu que para a les principals ciutats (no pobles).
Arribem a Beni-Mellal cap a la 1 del migdia. L’estació d’autobus és un caos. Per variar, tothom crida. Cal que busquem un autocar local que ens dugui a Azilal. No us preocupeu. Si no trobeu l’autocar…. l’autocar et troba a tu!. “Azilal?” em diu un esberat i força suat marroquí. “Oui” li contesta l’Adrien. I per art de magia ja et trobes muntat en el que antigament era un vehicle de transport de persones. Això comença a ser més autèntic! Mentre el col.lega s’acaba deixant la veu cridant com un posseit “Azilal! Azilal!”, jo em quedo amb un pam de nas mentres dos homes carreguen dos bens al porta-equipatges del nostre autocar. Sort que les motxilles van a un altre compartiment.

El bitllet ens costa el preu local, crec, 25DM+5DM per l’equiptatge (bens i ovelles preu especial).Total 3€ per fer els 80km de port de muntanya, ara si, parant a cada poblet o cabana que es troba pel camí. Total, 2 hores i mitja de curves a 30km/h a les pujades (gairebé ens pasaven els burrus). Això sí, a 90km/h a les baixades….amb l’Adrien i jo resant perquè no es passés de frenada a la següent corva tancada. Quina por!. Aquí descobrim per primera vegada la bonica costum marroquina d’arrencar el bus amb les portes obertes. Sempre és la mateixa rutina. Es sol.licita parada fent dues “palmades” i al marxar de l’estació, després de bossinar repetidament, just quan arrenca el bus, comencen a aparèixer persones corrent per tot arreu i és obligatori pujar en marxa i quan ja ha agafat velocitat….. llavors es tanquen les portes ). Es veu que si no ho fas així, tens recàrrec en el bitllet).
Arribem a Azilal gairebé a les 4. Allà ens espera en Mohamed (com s´hauria de dir si no!). En Moha té un petit microbus Mercedes (Transport El Mourasala) i recorre cada dia la pista entre Azilal i Zaouiat Ahansal. Personatge molt amable i xerraire, també ofereix la seva casa a Zaouiat per fer sopar i nit.







Els seus 5 fills i la seva dona també son genials. La mare cuina molt bé i pots dormir al menjador molt còmodament. Per posar-vos en contacte amb ell elmoudeen.moha@yahoo.fr o (212) 66 65 09 78.
La pista és llarga, uns 80km, passant per dos ports de muntanya a 2.600m. Tardem unes 4 hores i mitja, però gaudint del paisatge, no es fan gaire pesats. Fa una parada a mig camí per fer un tè i l’Adrien decideix gaudir de les vistes a la secció “cabriolet” de la furgo.






No va aconseguir descompte. El viatge “oficial” val 50DM=5€ per trajecte i persona. A partir d’aquí, es tracta de que no us prenguin el pèl. Però no és difícil arribar a un concens.


Arribem a Zaouiat cap a les 8 de la tarda. Es tracta d’un petit poble aïllat ja enmig de l’Atlas. Tenen corrent elèctric i cobertura de mòbil, però la resta ja correspon a una vil.la ancestral. Cases aïllades, letrines separades, sense clavegueram, carrers de terra, galls, gallines, rucs i cabres pidolant per arreu... I sobretot criatures, moltes i moltes criatures. En Moha ens ofereix… una dutxa? Serà la primera dutxa-espelma de la meva vida. Ja s´ha fet fosc, m’acompanya amb una espelma fora de la casa. Una petita construcció de fang fa de WC i de dutxa. Em deixa l’espelma enganxada a un clau de la paret i apa… a difurtar! L’aigua s’escalfa a través d’un sifò que rodeja una petita estufa de llenya i surt força calenta, faig una mini-dutxa i a sopar!.

El dilluns és el dia del mercat setmanal.
Han estat 14 hores de viatge, però a un preu molt ecònomic. Ens hem gastat 172,5DM=17,25€., quan el pack que t’ofereixen Marrakesh-Zaouiat no baixa de 800DM=50€ per persona i trajecte.
L’Adrien i jo comencem a fer plans pel dia següent. Sabem que tenim poques possibilitats d’escalar. Tot i el que hi ha per aquí pica i pica molt. Tant sols hem trobat dues vies que creiem “assequibles” i que seran el nostre objectiu: Le rêve d’Aicha 255 mts. 6a+ (V+ obligat) a la paret de Sources (Taghia) i la Aux Rythmes des Talunts 250 mts. V+ obligat a la Gorga de Akka n’Tazarte.
Mirem el mapa, la Gorga de Akka n’Tazarte es troba a mig camí entre Zaouiat i Taghia. Així que decidim “provar” demà la Aux Rythmes des Talunts.

Dilluns, 15 de juny.
Estic cansat. El viatge del dia anterior em passa factura. Em fa mal tot.
Aquí farem la primera cagada del viatge. Normalment tothom lloga un burret per portar tot el pes des de Zaouiat a Taghia (unes dues hores de camí) per 100DM=10€ i així es fa l’aproximació tranquila i descansadament. Nosaltres per variar, ho fem al revés. Lloguem el burrito i el “carreguem” amb el sac i quatre calçotets i nosaltres prenem el full-equip (uns 18kg per cap) i començem a caminar. El burro l’enviem directament a Taghia, nosaltres a mig camí (1h) trobem el barranc sec de Akka n’Tazarte a la nostra dreta. El començem a remuntar. Portem 1,5l d’aigua per cap. Fa sol, molt de sol. Fa calor, molta calor. Una calor seca, molt seca. Beus i al cap de pocs segons tornes a tenir la boca pastosa. El paisatge ja és brutal. Ens endinsem dins un engorjat monumental. Aviat tenim parets a banda i banda per sobre dels 500 metres.

És una zona poc freqüentada. La nostra via queda endins. Després descubririem que queda MOLT endins. Passem pel petit poble de Tamdarote i continuem remuntant. El camí es cada vegada més feixuc. El pes de la calor i la motxilla es nota molt.

Ja fa 3 hores que hem sortit de Zaouiat i encara no veiem la nostra paret!. Això no s’acaba mai!. Finalment, passem per davant d’unes coves que els pastors utilitzen com a bivacs i a la dreta descobrim el nostre esperó. Hem tardat 3hores i mitja, i el pitjor, gairebé ja ens hem quedat sense aigua. Però no s’ha acabat encara. Per arribar a peu de via cal remuntar més de 300 metres de tartera vertical. La via és molt nova. L’accés no està fitat. No sabem si som els primers repetidors. Ens fonem, però arribem a peu de via.





Ja és passat el migdia. Descobrim una fita que creiem marca l’inici de la via. Tot i així iniciem l’escalada uns 100 metres més a la dreta. Just uns 90 metres a la vertical de l’única xapa que hi ha en tot el recorregut. Decidim tirar pel dret. Comença l’Adrien. Llarg net d’uns 45 metres, IV+. Munta la R en un gran cedre, just al peu d’un bonic diedre. Arribo jo, fem el canvi i tiro amunt. El diedre és ben bonic, es deixa protegir força bé. S’acaba. Surto per l’esquerra i enllaço amb un segon diedre rematat per un sostre. Arribo al sostre i torno a sortir per l’esquerra. Ara ja toca placa, més difícil de protegir. Estic cansat. Esbufego i tiro amunt. Ja veig la “xapa”. És un parabol? De 8mm…… i ja està. Reforço la R amb una savina i crido a l’Adrien. Acabem d’obrir una variant d’entrada de V+ fins a la R3 de la via original.





Arriba l’Adrien. No tenim aigua. Estem esgotats. Són passades les 2 del migdia. Ens queden encara 5 llargs.






Estem a 4 hores d’un “poble”. A més de 9 hores d’una “ciutat”. El compromís és molt alt i no estem en les millors condicions. Decidim tirar avall.

Muntem dos rapels. Prenem de nou les pesades motxilles per desfer tot el camí que hem fet. Ara sense aigua. Baixem la tartera fins el fons de l’engorjat i aprofitem per fitar un camí d’accés més “humà”. Enfilem Akka n’Tazarte cap avall. Tenim gairebé 3 hores fins a la sortida del barranc i una hora més fins a Taghia.

Arribem al final de la gorja i retrobem la vall de Taghia. Ens refresquem al riu. Les tabletes potabilitzadores d’aigua estaven a la motxil.la del burro. Que vé!. No podem beure!. Prenem el bonic camí que duu al nostre objectiu. És una meravella.




Primer es descobreix a la dreta la paret Tagoujimt n’Tsouiant (la paret de la cascada), després apareix al fons de la vall verda l’impressionant Ojdad (2.685m).





El contrast entre el verd de la vall i el marró de les enormes parets és màgic. Finalment descobrim Taghia i el Ta Oujdad (2.624m) encaixonat davant seu. Arribo completament fet pols.







Dormim a la famosa gite Tawajdat la del Said Masaouidi (023 45 92 90 ó 212 68 24 65 36).




Dimarts, 16 de juny.
A Taghia no hi ha llum ni telèfon. Algunes cases disposen de plaques solars. D’altres tenen molins al riu que utilitzen com a generadors elèctrics i és curiós el “sistema” de cablejat que utilitzen per transportar el corrent.
En Said és l’únic que disposa de telèfon a través d’un repetidor (un invent estrany que li han muntat). La seva casa és força gran. Té 6 habitacions i està ampliant el negoci. Està força “neta”. Disposa de “dutxa bereber”. El menjar és correcte, però òbviament, no molt variat. Coincidim amb dos espanyols; en Fèlix i la Macarena i quatre francesos: tres de Chamonix i un de Tolouse. Tots unes màquines, és clar.





L’Adrien té “problemes ”intestinals” però va fent. Tot i dormir bé, estem molt cansats de la pallissa del dia anterior. Tot i això, la tornem a cagar. Decidim no descansar, seguir amb el plan i anar a fer la Le rêve d’Aicha 255 mts. 6a+ (V+ obligat?) a la paret de Sources. Com que part del primer llarg ha estat desequipat, prenc cargols i xapes de 10mm per aprofitar els espàrregs. Aproximació curteta, uns 15 min. Prenem els friends i 1,5l d’aigua per cap. Arribem a peu de via. Estarem sols.







La paret i el traçat es veuen molt guapos. Es tracta d’anar a buscar un diedre molt marcat a l’esquerra. Començo jo. És un llarg de 55m de V+. Vaig fent i col.locant proteccions. Quan ja porto 30m i passat un petit arbre ja trobo la primera xapa. Just abans de la R hi ha un pas que em costa. Tiro de cinta i amunt. La R1 és molt cómoda. Crido a l’Adrien que ja pot venir. Noto els braços cansats, i el pitjor, les cames també. Crec que vaig acumulant factors negatius: la pallissa d’ahir, el supercansat macro-viatge d’abans d’ahir, la deshidratació, no menjar gaire…Buf, la cosa no pinta bé.
Arriba el company, ara ja tocava enllaçar amb el diedre V/V+ amb sortida de 6a.







L’Adrien, com sempre tant optimista, s´hi fica per treballar-s’ho. Poc a poc, fent força paradetes, es va treient el llarg. Va posant i traient friends. Creuant i descreuant les cordes. Fins arribar a la zona més xunga. El diedre és molt vertical i molt atlètic. El grau és força collat. Res d’A0s. Cal estar fort. Els dos-tres pasos de 6ª finals li porten més de 30 minuts, però arriba a la R2. Ara em toca a mi. Amb la motxilla pinta malament. El pes em tira enrera. A mig llarg ja estic guarrejant. No tinc forces. Estic molt cansat. Arribo a la llastra final just sota la R2. Aquí cal fer una bavaresa “d’escàndol” per enfilar-te. No disfruto. Estic patint com un cabrón. Tot i així m´hi enfilo. La R2 és molt incòmoda. La llastra és estreta i no saps com ficar-t’hi. Ja fa estona que ens pica el sol. De nou la boca seca. Parlem. “Tiro jo,. Tires tú?” em pregunta l’optimista de l’Adrien. Moments de meditació. Tenim un 6a+ per davant. “Va! tiro jo… vaig a provar” li contesto no gaire convençut.
Surto cap amunt, continua el “peaso” diedre. Sento l’aire com corre entremig dels cataplins. L’Adrien s´ha fet un lio amb les cordes. Li costa molt donar-me’n . Em fa aturar continuament. “Un segundo!”. Vaig fent recolzaments amb l’esquena sobre una de les parets per estalviar energia. Les xapes no estan molt a prop. Quan porto 6 o 7 xapes arribo a una zona més fina. Veig el pas clarament. Toco les preses clarament. Tinc els peus clarament. Però no em veig amb cor de fer el pas. Ni els braços ni les cames em responen. La següent assegurança és lluny. I jo encara la veig més i més lluny. Respiro. “Va tio, prova-ho!” em dic. “I una merda!” em desdic. Típic diàleg interior. Finalment li demano a l’Adrien que em despenji. No puc, ho reconec.
El company puja en top-rope fins on he arribat jo. S´hi esta una bona estona. S´ho mira i remira. Posa un Linkam gran. Tiba de cinta i fa el pas. Molt bé!. Però això només acaba de començar. Jo estic mig mort a la R. L’Adrien lluita cada pas. Però cada pas li costa més. Cada vegada està més cansat. No ho veig clar. Arriba uns 10m per sota de la R3. Aquí està el pas de 6a+, força obligat. Treu un estrep i ho prova. És l’esforç final. Està cremat com un llumí. “Nen!, que no podem!”. Li crido. Tot i costar-li, l’Adrien decideix muntar un rapel i baixar (estava per sobre de la meitat de la corda). Ens reunim a la R2. Decebuts i tristos. “I aquesta és la via més fàcil de Taghia…? Anem bé, company!”. Fem un parell de rapels més i arribem a terra. Anem a “plorar” les nostres penes a la vora del riu, just davant de la paret. Hi estem una bona estona. Callats. Finalment ens recuperem i decidim fer un canvi de plans.
Jo crec, sincerament, que aquesta via, descansats i en bones condicions, la podem fer i disfrutar-la. Però ni estavem descansats ni en les millors condicions (jo sortint de l’operació de menisc de fa 2 mesos i ell amb lumbalgia).
Tornem a la gite. Decidim un plan B pel dia següent: caminar!




Dimecres, 17 de juny.
Totes les gorgues de la zona estan coronades per altiplans. El nostre objectiu serà resseguir un camí de pastors que va fins a la paret de la Cascada situada a la dreta de Taghia, remuntar-la per una canal amb ferrata “bereber” i aconseguir arribar a l’altiplà (2.850m). D’aquí creuar-lo tot fins trobar el naixament d’un barranc secundari sec: el Agoudal n’Ilemchane on hauriem de trobar un segon camí de cabres que ens baixaria al ja conegut engorjat sec d’Akka n’Tazarte on faríem un bivac just davant de l’esperó per on va la via Aux Rythmes des Talunts. L’endemà al matí, si ens trobavem forts, podríem tornar-la a intentar.
Aquesta vegada si que ho fem bé. A Taghia contractem un burrito que per 150DM=15€ ens durà el “full equip” des de Taghia , passant per Tamdarote i enfilant Akka n’Tazarte amunt. És a dir, mentre nosaltres fem el recorregut per “dalt”, ell farà la circular per “baix”, trobant-nos de nou al bivac. Total, entre 4 i 5 hores.
Ens llevem i amb les motxil.les d’atac amb aigua i barretes enfilem cap a la paret.





Portem un “mapa” que el francès de Tolouse ens ha fet (ell havia fet el mateix recorregut, però en sentit contrari feia un parell de dies). Just darrera de l’ultima casa de Taghia, a peu de la paret de la Cascada, neix un camí fressat que mena a la paret. És el mateix que s’utilitza per accedir a peu de via dels recorreguts d’aquesta zona. No té perdua. En 1h, arribem a peu de paret.El camí segueix amunt i cap a l’esquerra. Fent ziga-zagues entre un bosquet. Finalment, quan es posa més tiesso, cal seguir per una canal a la nostra dreta, evident. Guanyarem al cim amb passos de II i III, utilitzant algun pont “bereber” amb força pati però que es deixa fer bé. Fem cim un hora i tres quarts després de sortir de Taghia. Fins aquí cap problema.
El cim es un altiplà rocós i amb matolls. Estem per sobre dels 2.800m. Tot és sec.





Tinc la sensació d’estar caminant per Mart. Seguint les indicacions del francès resseguim cap a l’esquerra (oest) una petita vall. No hi ha fites ni camí. En pocs minuts arribem a una zona més plana, on trobem un pou i restes de bivacs. Fem un descans i menjem unes barretes.



A partir d’aquí ens equivoquem. Seguim el mapa (equivocat) cap a un petit riu sec direcció cap a la dreta (nord-oest). En realitat s´ha d’anar a buscar un coll a l’esquerra (oest). Això farà que fem una circular “extra” de més de 3 hores!. Seguim el corriol una bona estona, fins….. doncs fins arribar al final i trobar-nos una caiguda de 600 metres als nostres peus. Estem al fil del la paret de la gran gorga d’ Akka n’Tazarte i per aquí és impossible baixar!. Anem resseguint tot el fil de l’enorme barranc. Sembla la porta de l’infern. Amunt i avall, saltant entre pedres. La calor ja apreta. Sempre direcció oest, cap al naixement de la gorga. El pati a la nostra dreta és impressionant. Quan ja portem ben bé dues hores, ens trobem davant Agoudal n’Ilemchane, l’engorjat secundari que mor a l’Akka n’Tazarte. Per aquí tampoc es pot baixar. Que sigui secundari no vol dir que sigui petit. Mirem avall i les parets no tenen fi. Collons! Estem en un laberint de parets i hem de trobar una baixada per aquí?. Decidim resseguir el n’Ilemchane per trobar-hi una entrada. Aquí tot es enorme. Monumental. Ara girem a sud-oest. Cal anar remuntant petits turons pedragosos sense saber què et trobaràs quan arribis al cim. Sovint una baixada i un altre turó per remuntar. Anem fent, però cansants. Finalment, darrere l’últim turó trobem una petita vall herbosa amb varis bivacs. Si haguessim seguit el camí correcte, aguessim accedit directament a aquesta vall pel collet. Nosaltres hem fet una volta de collons!.
Baixem fins als bivacs. Parem una mica i descansem. Sembla que per fi hem trobat la traça correcte. Del final de la vall, a la dreta neix un camí que entra dins l’engorjat. Encara estem ben amunt però sembla que ho aconseguirem. Aquí el paisatge és d’un altre mon. Enllaçem amb un segon barranc i l’unió de tots dos crea el n’Ilemchane que va a parar al n’Tazarte. Impressionant laberint de pedres i roca, parets i més parets, completament aclaparador.
Anem baixant seguint el curs de l’engorjat, just per la llera del riu sec. Baixem i baixem. Com racionem molt l’aigua, pràcticament no bebem. Tinc els llavis secs i esquerdats. La boca pastosa. Em miro les mans, les tinc molt inflades. Els meus dits són com butifarres. Intento alçar-les una estona perquè se’m desinflin. No hi ha manera.






Els ressalts són cada vegada més grans. Arribem a un gran arbre enmig de la gorga. No hi ha traces de camí per enlloc. Estem davant d’un desnivell ja respectable. Uns 15 metres. La desgrimpada per l’esquerra és delicada però es veu factible. Com que no veiem cap més sortida ens hi fiquem. L’Adrien em segueix, les desgrimpades no són les seva “especialitat”. Finalment arribem de nou al fons de la llera i continuem. Al pocs metres un altre ressalt. Això ja no és factible. Es tracta d’un salt de 30 metres i més endavant s’alvira un altre. Si ho probem correm el risc de trencar-nos el cap. Ens aturem. “On cony som? I, més important, com sortim d’aquí?”.
Moments de tensió i d’incertesa. “Haurem de recular”. Tornem fins al ressalt que hem desgrimpat. Ara toca tornar-lo a grimpar. Estem esgotats. L’aigua s’acaba. La senzilla passejada es converteix en un “marrón” considerable. “Ens tocarà passar la nit aquí enmig, sense aigua ni res per menjar?”. Ja no tenim hores de llum ni forces per desfer el camí fins a Taghia. Grimpem fins el gran arbre i mirem el mapa del francès. Ens ha dibuixat un “flanqueig” per sota d’una gran paret a la dreta. Si remuntem ben amunt, a la nostra dretra tenim una gran paret. Ens hi posem. Sense camí, anem fent poc a poc. Relliscades prohibides si no vols fer una volada fins al fons del n’Ilemchane.
Remuntem cap al nord-est una bona estona. Veiem el final de la carena. Què cony ens trobarem a l’altre banda ? Jo perdo les esperances. Amb la sort que tenim segur que hi ha el buit. Finalment l’Adrien em crida. Sembla que l’hem encertat. Des de dalt de la carena es veu el fons del n’Tazarte, encara ben avall i un burret esperant-se. És el nostre bivac!
Cal carenar per sota d’una gran paret cap a la dreta i avall fins arribar a un prat penjat. A la seva dreta neix un camí de pastors que fent ziza-zagues per un bosc penjat baixa fins al fons del barranc. Encara tardarem una hora llarga més, en fer el descens.
Finalment a les 6, després de gairebé 8 hores caminant, arribem al bivac.
Ens despedim del nostre amic. Ens ha dut 8 litres d’aigua i pa. Recollim una mica de llenya i ens preparem per bivaquejar.
Increïble la sol.litut i el silenci de la zona. Mentre les orelles del burrito desapareixen rera d’un gran roc, el sol comença a tenyir de vermell el paisatje. L’Adrien i jo no parlem. Disfrutem del moment.
Tot i ser un engorjat, no hi corre gaire vent. Per previsió decidim aixecar un petit mur per arreserar-nos a la matinada. El meu amic aixeca una pedra, aixeca una altra i a la tercera… sorpresa! Un escorpí ben grosset ens saluda eixerit. “Collons!”. De la trentena de pedres que vam moure per formar el resguard, tres tenien “hoste amb fibló”. Quina nit que ens esperava….
Sopem d’hora. Entrepà de tonyina amb pa i tomàquet de casa. Tot un luxe!
Encenem el foc. Poc a poc es fa fosc. Sentats fem petar la xerrada, comentant les nostres desventures. Mentrestant, anem mirant a banda i banda de la pedra on estem asseguts, tot intentant detectar la visita d’algun petit “convidat” no desitjat.



Es fa fosc. La nit és màgica. L’escenari espectacular. Les negres parets que ens rodegen tan sols són esquitxades per les pinzellades de llum del nostre foc. Allà dalt, s’obre una enorme finestra plena d’estels. Milers d’ells. Com petits forats al firmament. I aquí baix, el meu bon amic i jo sols. Tans sols acompanyats pel cant d’una òliba solitaria.
Anem a dormir, l’endemà intentarem escalar.





Dijous, 18 de juny.
Sempre que faig bivac em passa el mateix. Dormo a estones i, normalment, malament. La paranoia dels escorpins ens ha perseguit tota la nit. Tapats fins a les orelles pensant que algun “bitxo” t’entrarà dins el sac, et baixarà per les cames, i…..
A més he tingut molta calor. Tot i dormir en pilotes. Vaja, que no hem descansat gens de la pallissa del dia anterior. Com va sent habitual. A més em fa mal tot el cos i tinc el tormell inflamat. La cosa pinta malament.
Tant sols tenim barretes energètiques, així que aquest serà el nostre esmorzar i dinar. Ens equipem. Tenim la paret que ens va vèncer fa uns dies just davant nostre. Amaguem la resta de les coses i enfilem l’aproximació.
Gràcies a les fites, la pujada no s’ens fa tant ferragosa i en 35 minuts ja som a peu de via. Aquesta vegada intentarem seguir el traçat original. Així que localitzem la fita i ens preparem. Començo jo. L’entrada marca IV+ de placa. M´ho miro abans de sortir. Tinc un arbre davant, serà per l’esquerra o per la dreta? Provo per l’esquerra. Sortida fina. Poso un friend i acabo d’assegurar la sortida amb un petit tascó. Amunt…. Ui ui ui…. Això no és pas IV+!. Reculo i patapam! Cap avall. Petit ensurt. Sort que el tasconet estava ben posat. Desmunto tot i prova per la dreta. Ara sí, això si que és IV+. Vaig tirant fins que porto uns 45m. Localitzo un cedre i monto R aprofitant-lo. Aquí tenim la primera sorpresa. Tota la paret és un enorme formiguer. Les bestioles pujen per tot arreu. Asseguro a l’Adrien espolsant-me constanment insectes. Arriba i segueix. En teoria la segona tirada segueix en flanqueig cap a l’esquerra. III marca a la ressenya. El col.lega se’n va massa a la dreta i després li frega la corda. Decideix muntar la R2 en un cómode arbre. Arribo, fem el relleu.
Segueixo a l’esquerra, fins a un petit esperó m’enfilo buscant l’arbre que marca la ressenya com a R2. Continua graduant III i jo estic fent pasos molt verticals, com pot ser?. Finalment, després d’un curt flanqueig a la dreta monto la nostra R3 aprofitant el primer i únic pitó que trobarem i un arbre. No estic disfrutant gens. No m’agrada la via. Arriba l’Adrien.
Ara toca una placa de V+. El tio s´ho mira i remira, comença un flanqueig cap a la dreta. Llaça un “romaní” i encara la placa. Poc a poc la va traient fins arribar a la nostra R4 que és on vam trobar el parabol de 8mm. Muntar R. No tardo gens en reunir-me amb ell. No està tampoc massa fi. El seu mal de panxa, encara que lleu, no ha parat des del primer dia. Ens mirem la ressenya.
Marca un llarg flanqueig de IV….. de IV? Tinc un flanqueig cap a la meva esquerra que es veu “finet” i que acaba en un diedre…. Serà per allà?. M´hi poso. Quina por per Déu!. El puto flanqueig, pedra que toco pedra que es mou. De totes les assegurances que he posat no m’en fio de cap. Per més inri, l’Adrien s´ha fet l’enèssim lio amb les cordes i li costa donar-me’n. Començo a pensar en el compromís. Maleïda paraula!. Estem a 4 hores d’un poble tirat de la mà d’Al.là i aquest es troba a 4,5 hores de pista fins a “l´hospital” més proper…. I començo a pensar en l’exposició. Si caic aquí amb tanta repisa, em trenco els dos tormells com a mínim. Com bé sabeu, aquests no són bons pensaments per escalar. Agafo por. Tot i així encaro el diedre de després del flanqueig. Poso un microfriend a l’unica fissura bona i el mateix tascó que m´ha salvat avall. Suant em surt el pas i arribo fins a una repisa. Tinc davant un cedre petit i un de més gran (mig-mort) més amunt.






Ara toca “inventar-se” la R. La faig la més sòlida que puc i crido a l’Adrien. Tinc formigues per tot arreu. Em pica tot. Fa molta calor. He passat molta por. L’Adrien s’està la seva estona per fer el flanqueig i el diedre de “tercer”…. Arriba blanc.
Mentres, escoltem com cauen un munt de pedres per la canal de la nostra dreta, per on “teòricament” hem de fer un rapel i desgrimpar.

Tinc clar que hem arribat al límit. Al nostre limit físic i psíquic. No podem continuar si no volem que ens passi alguna cosa. La decisió, aquesta vegada la prenc jo. Cap avall.
Muntem dos rapels de 60m i arribem a peu de via. Els peus no ens caben dins els gats. Hem perdut. De nou.

Desfem el camí fins al bivac. Muts i derrotats. Pensant en les 3 hores que ens queden fins a Zaouiat Ahansal, carregats amb tot el material. Per sort, Al.là és piatós i ens envia uns pastors que després d’una ràpida negociació, ens carreguen les motxil.les fins al poble. Fem la baixada a pas de burro, ràpid ràpid, però almenys descarregats.



Arribem a Zaouiat Ahansal al capvespre i anem a casa d’en Moha. Com que no hi és i només hi són les dones preferim baixar fins al poble i fer una coca-cola en un bonic bar local.

Sembla mentida la reacció que tens quan et prens aquest líquid fresc després de dies i dies de pallisa per la muntanya. Les coses ja no les veiem tant negatives. Hem fet realment el que hem pogut. Ho hem donat tot i el més important és que tots dos estem bé.

Sopem molt bé a casa d’en Moha. No ens podem fer la “dutxa bereber” perquè no hi ha aigua. Anem a dormir molt aviat. Demà comença el camí de tornada. Ens hem de llevar a les 5 del matí.

Divendres,19 de juny.
Una altra nit dormint malament. Molta calor al sac. En Moha ens serveix atentament l’esmorzar. Abans de les 6 ja estem a la furgo Mercedes. L’Adrien i jo dormim gairebé tot el viatge de baixada. Arribem a Azilal a dos quarts de deu. En Moha ens recomana agafar un bus “directe” Azilal-Fés, evitant-nos fer el transbord a Beni-Mellal. Li fem cas. Aquesta serà la darrera cagada del viatge. Fem comptes amb en Moha. Per variar regateig. Finalment arribem a un acord just 100DM pel viatge d’anada i tornada a Zaouiat Ahansal, 200DM per les dues nits a casa seva (sopars i esmorzars inclosos) i 100DM pel burret Zaouiat Ahansal-Taghia. Total 400DM=40€ per persona. Preu just.
Ens despedim i pujem al “bus”. El bitllet ens costa 100DM=10€ per un trajecte de 380km. La primera sorpresa és que el vehicle és antic. Molt antic. No té aire acondicionat, els seients són molt estrets, per descomtat no es poden reclinar i només té dues finestretes de ventilació. La segona sorpresa és que para a tot arreu. Absolutament a tot arreu. El viatge, en principi, dura 7 hores. Sortida a les 10, hora d’arribada a Fés a les 5 de la tarda……
L’infern. És l’únic símil que li trobo a la situació que vam passar al bus. Cap a les 12 ja havíem fet més de 25 parades. La temperatura exterior puja. L’interior duplica a l’exterior. No sé per quina raó, Al.là val que dues senyores amb fills petits es situessin estratègicament a les finestres. Com que els hi molesta l’aire, les tanquen.
Són passades la 1. Miro el termòmetre del meu rellotge. 37 graus.
Encara no hem arribat a l’infern. Sóm al purgatori. La calor és asfixiant. La veïna vomita. Tothom estossega. Però les enviades d’Al.là es neguen a obrir les finestres. Crec que em moro. Que em dona un jamacuco, un cop de calor i ….
Però el pitjor encara ha d’arribar. Enmig de la planície del Marroc. Enmig del no rès. El bus es para. Ara tenim pana.
La gent baixa. Busca ombra. Ombra? Tenim el sol just a la vertical. No hi ha un puto arbre en 500m a la rodona…. I ara què? Truquem al RACC?
Ens estem una bona estona. Això no pinta bé. A l’Adrien li vé un “apretón”. S’amaga dins una feixa a uns 100m del bus a desfogar-se. Just quan porta un minut “apretant”, el conductor aconsegueix arrencar el motor. Vinga a picar el claxon i jo cridant al messieur. “Adrieeeeen!!”. Veure el meu amic sortir corrents de la feixa, amb el paper de water a la ma i els pantalons mig baixats va ser la imatge més bona de tot el viatge!




El bus s’atura cada vegada que hi havia una rampa. Fem més d’un centenar de parades. No arribem mai. Serà el pitjor viatge de la meva vida. Finalment, després de nou hores i mitja de viatge aconseguim arribar a Fés. Al baixar del bus crec que em desmaio.
Tornem a dormir a la Pensió Dalila i per refer-nos de l’infernal viatge decidim fer una bona dutxa i un bon sopar. Mirem a la guia i apa, cap el més de luxe: el Dar Wel Ghalia.
El sopar boníssim (300DM=30€ per cap) en una terrassa amb vistes a la Medina, mentres es feia fosc, escoltant els crits d’avís per la pregaria.






Tornem a l’hotel. Jo en taxi i l’Adrien atravessant de nou la Medina a peu i a dormir.

Dissabte, 20 de juny.
A mitja nit la meva panxa em desperta. Començo a tenir punxades i espasmes. Sessió de pets al water acompanyant tot el sopar. Només em falta això, ara pillar una gastroenteritis, el darrer dia.
Durant la nit faig uns quants recitals més. Al matí tinc febre i mal de panxa. Faig una dutxa. Fem les bosses i prenem un taxi cap a l’aeroport. Mentre esperem a la cua per facturar sembla que em vaig recuperant. Almenys ja no tinc tants espasmes. El Fortasec ha fet la feina. Tenim apresa la lliço de Girona i hem equilibrat millor les motxilles. Tenim temps per anar al cafè.
Són més de les 2. Jo no he esmorzat rès. Veig un croissant i me’l demano. L’Adrien m’ofereix una mica de la seva Tarongina. En bec un parell de glops.
Enorne error. Els meus budells reaccionen just quan estem pujant les escales de l’avió. El Fortasec atura la sortida. Però sembla que el meu interior explota. Una allau d’espasmes i punxades fa que no aixequi el cap dels genolls durant tot el vol. Em moro. Quin mal!. No sabia si vomitar o no. Blanc i marejat. Els ulls tancats tota l’estona. El pobre Adrien al meu costat, sense poder ajudar-me. Ho vaig passar molt, però que molt malament.
En arribar mig mort a Girona, vaig estar a punt de desmaiar-me. L’Adrien em va ajudar a baixar de l’aparell. Plovia. No m’enterava de res. Prenem les motxilles i em retrobo amb l’Anna. La pobra es queda ben espantada. “Què ha passat?”. “Uf, estic fatal….. fatal”…


He tardat cinc dies en recuperar-me. Ara estic aquí, davant de la pantalla ja recuperat.
Escric aquesta aventura per recordar-la bé. Perquè en algún moment vaig arribar a pensar que no ho explicava. Vaig passar por de veritat.
Sempre cal saber què es pot fer i què no es pot fer a la vida i a la muntanya. Cal reconèixer quan estàs preparat i quan no ho estàs. Cal saber quan estàs a punt d’arribar al teu límit físic i psicològic. Cal evitar arribar aquest límit, perquè just en aquest moment, qualsevol imprevist pot empenyet, fent-te creuar aquesta frontera, sovint sense retorn.

9 comentaris:

Piju ha dit...

Ei, ja hem va dir la Lu que al final hi vau anar, pel que he llegit vau tenir una bona aventura!. Em va saber greu no poder-li explicar mes coses a l’Adrien, però em va trucar just abans d’embarcar i casi no el sentia.
Dona-li records!.
Estic flipant amb la calor que vau passar: nosaltres a les reunions ens havíem de posar el forro i gore!

Gatsaule ha dit...

Realment teniu moral d'anar a escalar en parets tan dures i en unes condicions tan diferents de les d'aquí !

Però la història m'ha agradat, encara que no sabia si riure o plorar..... Perquè dones tantes dades si ningú més hi voldrà anar ?

Espero que ja estigueu ben recuperats !

XICU ha dit...

Hola Pere!
Caram! Quin viatge...més interessant!
M'han entrat ganes d'anar-hi i tot, je je,amb aquestes parets i paisatges.
Les experiències et serviran pel resta de la vida, les bones i les dolentes.
A veure quan a nem a fer una grimpada junts, aquest pont segurament anem a Cavallers.
Cuida't

lux ha dit...

Carai!!!

Pensant en Positiu ;)

Despres d'això trobaras escalar a les dolomites com anar de Picnic al Parc de la Ciutadella...

A recuperar-se bé fisica i animicament que hi han moltes parets que t'esperen!!

una abraçada!!

Llorenç ha dit...

Ep!!! quines ganes que m'han entrat d'anar-hi!! deu meu!!! quin goig i quina joia!!!

esteu grillats! com a llums!!! ja ho saben a casa vostra!!!!!!!!!

Realment heu tornat "cagats" de por!!!

Al marroc s'hi va per disfrutar del menjar, les olors, els sons...però per escalar, com a casa no hi ha res!

Raquel ha dit...

Bufa... tela quina aventura... quina angoixa!!! I la gastroenteritis final la gota que fa bessar el vas, no?

Tot i això felicitats per l'aprenentatge!! Espero haver-ne aprés jo també, gràcies a la lectura!

Jaumegrimp ha dit...

Celebro que tot acabés be, però deu ni dó les aventures! jo també suava llegint el teu escrit...segur que vas acusar el desentrenament de l'artroscòpia.

JB ha dit...

ondia, aixo si que es una vaentura de veritat

:-)))

espero que ja estiguis recuperat

v'sss

Lai ha dit...

Mare meva!! :S nosaltres marxem demà passat!! M’has deixat ben acollonida!tu per calor, i nosaltres ja veurem si el drama serà per neu!
Pere, veient el que vas passar m’acabo de convèncer q necessito un mapa, en tens un escanejat. Si us plau, no em queda gaire temps abans de marxar, em podries dir quin és i on el vas comprar?? Gràcies lmartra@gmail.com