dimecres, 3 de setembre de 2008

Exposició. Risc. Perill.

Feia molt de temps que volia fer un escrit sobre l’exposició en l’escalada. Alhora, també volia donar la meva opinió en l’agri i cansí debat dels equipaments, re equipaments i des equipaments que darrerament omple fòrums, blogs i tertúlies cerveseres a casa nostra (ressalto a casa nostra, perquè a la resta de la galàxia no se’n parla tant).
Preparant els textos, em vaig adonar que no tan sols estan relacionats, sinó que realment es tracta de dues importants peces del mateix trencaclosques. Aquestes quatre línies són un modest intent personal per analitzar i intentar encaixar aquestes dues peces. Però el trencaclosques en té moltes més.

Què entenc com a exposició i quina relació té amb el risc?

L’exposició ve determinada pel nostre EMPLAÇAMENT. És a dir, la nostra SITUACIÓ física sobre un determinat terreny. En el nostre cas la verticalitat i tot el que comporta. Això determina una de les característiques de l’exposició en l’escalada: el seu caràcter voluntari.


L’exposició i el risc.

Quina és la principal EXPOSICIÓ a que s’enfronta un escalador? Quin és el RISC que voluntàriament accepta? La principal contingència desfavorable a la qual està exposat un escalador és a CAURE. Quan escalem tenim el RISC de caure. Assumim el risc a caure. Estem situats sobre un terreny vertical i, per tant, EXPOSATS a una potencial caiguda. Aquesta contingència desfavorable o RISC determina una segona característica de l’exposició: la seva potenciabilitat.

Estem exposats a un fenomen (la caiguda) que hom creu que pot succeir, però que té un caràcter aleatori i on poden intervenir mil-i-unes circumstàncies. El RISC és incert. I aquesta INCERTESA, una vegada superada, omple de satisfacció. És una de les principals recompenses a l’hora d’escalar.


L’exposició i el perill.

Si estem d’acord que un escalador, progressant per una paret vertical, està exposat voluntàriament al risc de patir una caiguda….què marca el límit? Quin és el límit de la nostra exposició? …
El limit no el marca la possibilitat d’una caiguda, a la qual ens hi exposem voluntàriament tan sols pel fet d’escalar. El límit real de l’exposició és el PERILL d’aquesta potencial caiguda. El PERILL d’aquest RISC al qual estem EXPOSATS. La possibilitat imminent de fer-nos mal. Quan estem en una situació on potencialment, si caiem, podem patir lesions. L’escalador té por de caure sobretot quan pensa que pot fer-se mal.
És el nostre límit psicològic (independent del límit tècnic).
Els grimpaires novells tenen por a caure sempre, perquè associen caure a fer-se mal. En l’escalada esportiva, l’exposició al RISC de caure forma part de l’activitat. Però estem d’acord en què aquest risc NO comporta un gran PERILL. Per això, tots tenim amics que fan molt de grau en parets de baixa exposició a un risc perillós i que es bloquegen quan escalen en d’altres circumstàncies.


Quin són els factors que determinen el grau d’exposició (risc de perill) en l’escalada?

Podem classificar-los en dos grups: els SUBJECTIUS i els OBJECTIUS.

Els factors SUBJECTIUS serien els PERSONALS: el nivell de formació tècnica, l’experiència, l’entrenament, la fortalesa psicològica…. Aquests paràmetres es reflecteixen clarament en l’exposició a un risc perillós en paret. Un exemple seria una persona que no sap utilitzar el material o que dur un equip inadequat. En aquest cas, l’escalador està clarament sobre exposat a patir un risc perillós a l´hora d’escalar. Podríem trobar centenars d’exemples en aquest sentit i tot nosaltres els seguim veient massa sovint. De la mateixa manera, un escalador que escala en “solo integral” una via, s’exposa personalment al risc d’una caiguda mortal.

Els factors OBJECTIUS serien els NO PERSONALS: el medi i la paret.

L’exposició a determinades condicions meteorològiques (turmentes elèctriques, boira, fred, vent, etc…) i la qualitat de la roca (caiguada de pedres, etc…) incrementen clarament el risc perillós.

Però realment és la mateixa paret i concretament la via, qui marca més l’exposició. De fet, el grau d’exposició màxim obligat és una de les principals característiques d’una via. Crec que aquest grau caldria que fos conegut per l’escalador abans de posar-se els peus de gat. Però aquesta característica, en la majoria dels casos, no apareix en la ressenya.

Realment no sé si existeix una GRADUACIÓ DE L’EXPOSICIÓ EN L’ESCALADA en roca. Potser sí. Conec la graduació en escalada en gel, però barreja exposició, compromís, aproximació… no és aplicable en roca. Tan sols he trobat alguna referència en el llibre “El plaer de l’escalada” d’en Ramon Majó, molt resumida, i per tant m’agradaria proposar-ne una.

Es tracta d’acotar el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT d’una via.

Però quins factors crec que el determinen?

En primer lloc el TIPUS, UBICACIÓ, NÚMERO i ESTAT de les ASSEGURANCES DE PROGRESSIÓ i REUNIONS FIXADES per l’equipador o aperturista: és a dir l’EQUIPAMENT.

El tipus (químics, parabolts, spits, reblons, pitons, tacs, etc…) i l’estat (deteriorament pels anys) determinaran la capacitat d’aturar una potencial caiguda. La seva ubicació i número determinaran la longitud de la caiguda i el tipus de caiguda (factor 2 sobre reunió, caiguda sobre repisa, etc…).
L’exposició serà més baixa com millor sigui l’equipament i més alta quan sigui pitjor (tipus, ubicació, número i estat).



En segon lloc, la possibilitat d’utilitzar ASSEGURANCES FLOTANTS (tascons, friends, pitons, tacs, etc…) i ASSEGURANCES NATURALS (ponts de roca, merlets, savines, etc..) per progressar i muntar reunions: és a dir, l’AUTOPROTECCIÓ.

Per a mi, una via amb poques assegurances fixes però amb moltes possibilitats d’autoprotecció tindrà clarament un grau baix d’exposició. Això implica que una via semi-equipada o desequipada no té perquè ser més exposada que una d’equipada. Tot depèn de la facilitat o no d’autoassegurar-se.

Amb tots aquests arguments podrien quedar 5 graus d’exposició (semblant als graus d’artificial): E1, E2, E3, E4 i E5 (E0 no el considero perquè no existeix el risc 0).

El grau sempre serà d’exposició màxima obligada. Potser una via de 300 metres, només tindrà 15 metres d’exposició alta i la resta d’exposició baixa, però si aquests 15 metres son d’exposició obligada, tota la via quedarà com a grau d’exposició obligat alt.





E1 :Exposició molt baixa
Via equipada amb assegurances (químics o parabolts) en bon estat. Via semi-equipada amb químics i/o parabolts on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals. Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.

E2 :Exposició baixa
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.
Via desequipada on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.

E3 :Exposicio mitjana
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2. i cap perill de caiguda sobre sortints o feixes. Via amb perill de caigudes llargues.
Via desequipada on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.
E4 :Exposició alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres)) en mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en mal estat on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de caigudes molt llargues.
Via desequipada on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions poc sòlides.
E5 :Exposició molt alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de grans caigudes.
Via desequipada on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals aconseguint reunions molt poc sòlides.




Aquesta graduació tan sols és una proposta i segur que es pot millorar. Tan mateix, intentaré que totes les ressenyes publicades en el meu blog duguin el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT. A veure si algun company més també s’anima.

En resum. Crec que cada escalador té una petita balança en el seu cap. En un dels platets hi ha la seguretat. En l’altre l’exposició al risc; al perill. Alguns busquem l’equilibri. D’altres decanten la balança cap a a la seguretat o cap a l’exposició. Totes les postures son respectables. Totes menys els extrems radicals. El pitjor de tot és intentar imposar les teves idees sense respectar els altres.

Una via mai pot ser segura del tot. Sinó no existiria l’escalada lliure.
De la mateixa manera, no crec que cap aperturista sigui un suïcida i per tant, sempre intentarà protegir-se sense passar el seu propi límit d’exposició.

Tan sols l’aperturista pot marcar el grau d’exposició que li dóna a la seva via. I totes les opcions son bones. Ningú té dret a rebentar una via d’exposició molt baixa completament protegida o reequipar una via d’exposició alta o molt alta quan el seu aperturista he decidit que sigui així.

Bé, aquesta és la meva opinió.



6 comentaris:

Birdio ha dit...

A Anglaterra, molt amants del tema exposició, ho denoten en la seva escala de graduació donant un grau d'esposició i un de dificultat tècnica: el E's i els M's.

El problema podria venir que donar informació d'exposició implica INFORMAR d'un estat que, quan algú, quan sigui, trovant aquesta informació, hi vagi, ves a saber que i com ho troba.

Es a dir, la informació d'exposició donada serveix realment per un moment donat (quan es dona la informació) i "se le supone" en altres visites que es fessin.

Si no, entrariem en l'eterna discusió que "tu has dit que es X i jo he trovat Y", .... sobre tot en itineraris que l'equipament no es 100% fixe.

Es peliagut.

Raúl ha dit...

A la Pedra tambè hi ha una escala, M1, M2 i M3, crec.

En la teva escala veig que parabolt=quimic=expo molt baixa i que spit=reblon=piton. No queda clar que pugui haber vias exposadas amb bolts.

D'altra banda, E1-E5 em sembla una mica abstracte. Penso que seria mitjor usar la mateixa escala del grau, i parlar de grau en lliure, grau obligat i GEMO (grau d'exposicio máximo obligat). El GEMO es el grau que tens que dominar de debò per fer la vía, porque n'hi haurà passos d'aquest grau on no pots pas caure.

Vull dir que una vía de esportiva standard sería 7a en lliure, 6b+ obligat (6b+/A0) y I- de GEMO, i la GAM de la Portella Petita, 6a en lliure, IV+ obligat i III+ de GEMO, porque al primer llarg no hi ha res.

Pietro ha dit...

A mi em sembla un tema dificilment objectivable. Només amb dos comentaris ja s'han generat dubtes raonables a l'escala que proposes. Si ja tenim problemes en pososr-nos d'acord amb el grau de dificultat tècnica de l'escalada,imagina't si entrem a graduar l'exposició.
En qualsevol cas, crec que has obert un tema molt interessant perquè amb la proliferació de blogs, fòrums, webs, etc... crec que cada vegada és més habitual l'nfravaloració del risc a algunes vies. Vull dir que cada vegada és més habitual llegir comentaris del tipus: "via assequible i disfrutona", "la via més fàcil de la paret de l'Aeri", "via ideal parejas",...A vegades fins i tot ens atrevim a recomanar vies a gent que ni tan sols coneixem personalment.
Els recents esdeveniments a la Easy Rider també m'han fet pensar molt sobre aquest tema i he arribat a la conclusió que, en el meu cas, sempre que piuli sobre alguna escalada d'aquest tipus procuraré ser el màxim d'objectiu possible i evitar comentaris com els que he citat abans. El que per uns és una via "assequible i disfrutona" per altres pot ser un autèntic calvari.
Així doncs estic d'acord amb tu que seria bo informar del grau d'exposició en totes les ressenyes, però no veig una manera 100% objectiva de fer-ho.

Fernando ha dit...

H, Respecto al grado de exposición para vía larga creo que la escala que hicieron los Pou es válida. Graduaron con X el grado de exposición, de 1 a 5. 1 creo que eran seguros fácilmente asumibles (independientemente del tipo) y 5 seguros ni se sabe si hay entre reunión y reunión. Creo que la comentaron en un desnivel cuando se fueron a hacer la Silbergeier, la Batman y compañía, allá por Austria.
Salu2

festoon ha dit...

tan sols ampliar el comentari d'en raul.

transcric directament de la guia de la pedriza de J.I. Luján i D.A. Zapata pg. 26-27(ed. barrabes):

"M0. Se aplica casi exclusivamente a vías equipadas para iniciación [...].
M1. Vías correctamente equipadas o de fácil protección. Caerse no debería tener mayores consecuencias.
M1+. Grado intermedio entre M1 y M2.
M2. Ruta escasamente protegida o difícil de proteger. En caso de caída hay probabilidades de hacerse daño. La típica vía en la que has de ir sobrado de nivel.
M2+. Grado intermedio entre M1 y M2.
M3. En caso de caída hay muchas probabilidades de que el resultado del accidente sea muy grave o incluso mortal."

A senyalar que l'apliquen nomès a l'escalada lliure.

Gatsaule ha dit...

La idea no la trobo dolenta, perquè dóna informació extra de les vies. De tota manera penso que és millor que el personal sàpiga on es fica d'una manera més genèrica.

Per posar un exemple, la pràctica totalitat de les vies de la cara nord del Pedraforca tenen trams d'E5, però no és el mateix un llarg de l'Homedes on no hi pots posar res, però és II-III, que un llarg de la Picazo, V+ protegible amb tascons de mal posar.

Com ho diferencies ?

Em ficaré en les vies que publiquis a veure com ho gradues.

Per cert, com va anar pels Alps ?